Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: 2019

La processó de Corpus

Imatges
El sol roent ho inundava tot reescalfant sense pietat els carreus, les arquivoltes, les portades, la catedral sencera. El terra de la plaça i dels carrers desprenia olor del romaní que hi havia escampat  per delimitar el recorregut de la processó. Com colomins blancs inquiets, les nenes amb vaporosos vestits llargs i blancs i els nens   amb pantalons i jaquetes de galons i botons daurats es bellugaven entre els pares vestits de diumenge i les mares cenyides de setí i blonda. Mirades de   reüll fugisseres per comprovar la qualitat i elegància del   vestiment aliè, i al mateix temps, fotografiant els seus   colomins amb mòbils d’última generació. La vanitat manifestada per duplicat. Per la porta oberta de la catedral s’esmunyien els càntics: “ Cantemos al Amor de los Amores , cantemos al Señor ...” i una intensa olor d’encens. On sóc? Se m’han fos 60 anys de cop i tot em trontolla. Però estic hipnotitzada.     Amb la càrrega de dignitat que poden atresorar uns ulls de 84 any

Treballs de pintura setembre 2019

Imatges
El rierol - Aquarel.la Tempesta - Áquarel.la El poble que s'enfila - Aquarel·la Plaça del Vi - Aquarel·la

Treballs de pintura agost 2019

Imatges
Camp a l'estiu - Aquarel.la Dos lliris - Aquarel.la Marges de ribera - Aquarel.la Platges del Borró - Aquarel.la

La crueltat

Imatges
Quan s’acabava el curs, ens traslladàvem tots al mas dels avis. Els avis ja havien mort, al mas només hi quedaven dos ties solteres que quan hi arribàvem nosaltres tot se’ls trasbalsava. Érem tres germans, en Miquel, en Joan i jo, l’única nena i la més petita. En Miquel era molt especial, fins hi tot jo li veia la pell de color gris de lo poc que li agradava córrer pels camps o jugar a l’aire lliure. Sempre volia jugar a que ell era el rei i en Joan i jo els súbdits més desgraciats i morts de gana. Si jugàvem a misses, ell era el Papa i nosaltres el frare i la monja que li devíem obediència. Si jugàvem a mestres, ell sempre era el director de l’escola i nosaltres dos alumnes ximples i castigats al fons de la classe. Al final ens en vam cansar i l’ignoràvem, vull dir que ens amagàvem per jugar a llocs on no ens pogués trobar. Això encara el va fer més estrany. Ara crec que tenia molt complex d’inferioritat davant en Joan que era alegre, extravertit, valent, imaginatiu i s’inve

Crònica d'una exposició col.lectiva

Imatges
No m’agrada gaire anar a les inauguracions d’exposicions d’art, siguin de la temàtica que siguin. Es un dia diabòlic. L’artista pren un posat especialment simpàtic i mundà, els convidats a l’esdeveniment estiren el coll per veure quelcom entre mig de rinxols o calbes lluents i les obres d’art assoleixen posat d’espant al veure’s, de sobta, envoltades de mirades de indiferència, de celeritat, d’apatia. Si algú es para un moment davant d’una obra precisa, al seu voltant tot queda aturat, silenciós, immòbil, tothom observant on es dirigeixen els seus ulls –a dalt, a baix, a la dreta, a l’esquerra?-   per esbrinar que és el més rellevant de l’obra que mira. La gent desfila amunt i avall buscant quelcom que li cridi l’atenció, tot esperant que s’obri el petit bufet preparat per oferir quatre pastetes i una copa de cava per agrair l’amabilitat d’haver vingut. Dimecres estava convidada a la inauguració d’una l’exposició de pintura col·lectiva. Hi participava un bon amic meu, i no

Aquella nit

Imatges
Jo és que ja entenc que pujar una muntanya de 3.257 m. quan es tenen 17 anys pot ser una aventura agosarada, però hi anaven cinc companys   de l’escola, més el nostre professor (que tenia vint-i-un anys i era guapíssim), més el director, que era un vell tronat amb experiència a la muntanya - que per això era suís- i que no hi va posar cap entrebanc. És que estava clar que m’hi havia d’apuntar. Però només començar a pujar, ja vaig veure que m’havia ficat en un embolic. Solament calia sentir com esbufegaven els deu vells que també venien amb el grup. I el guia, que quan va saber que jo venia de l’Espanya  ja va quedar ben meravellat, i després, al saber que era filla de la vora del Mediterrani només feia que dir-me: Vas bé, Mediterrània? O be: Mediterrània, on ets? Encara aguantes? Jo és que això em feia una mica de ràbia, perquè tothom estava pendent de mi. Quan vam arribar a la cabana de Susanfes ja havíem ascendit 2.100 metres. Jo és que no sé com hi vaig arribar. Be, s

Alpino

Imatges
ALPINO Sota la calor implacable de cada agost, el dia setze, m’arribava amb puntualitat el regal màgic pel meu aniversari: una capsa de llapis de colors Alpino, que jo acariciava   i olorava   mentre pensava en tot el que podria pintar amb ells.  Dibuixava amb avidesa, cada dia,   encara que ningú pensés que aquella fos una habilitat a la qual s’hi hagués de donar cap vàlua. Diguem que la meva capacitat per al dibuix i el color no es considerava menyspreable, però tampoc res de massa utilitat. Amb altres paraules, que el que calia fer per guanyar-se la vida era una altra cosa… Indiferent a aquest consell, jo classificava i ordenava els meus llapis de colors amb fermesa i els ajuntava per tonalitats i llençava els que creia que no tenien el matís massa encertat o que no feia servir mai perquè eren tristos. En vaig arribar a guardar seixanta-dos, endreçats dins una capsa de sabates i tenia tal borratxera colorista que pintava cases amb el teulat blau perquè   imaginava le

Al meu mestre basc

Imatges
Pintar es difícil, i pintar a l’ aquarel.la encara ho es més. A mi m’agrada recordar com     vaig descobrir aquesta vessant de la pintura i l’empremta que va deixar en el meu esperit. Vaig ser la típica nena que tot el dia dibuixava i pintava amb llapissos de colors: les teulades ben vermelles, els arbres ben verds, el sol ben groc... A l’institut només treia excel·lent a l’assignatura de dibuix i era perquè copiava escrupolosament les làmines que devíem dibuixar al llarg del curs. El meu desig d’estudiar Belles Arts no va ser aprovat per la meva família o sigui que només se'm va permetre assistir a classe a una Acadèmia de prestigi de Barcelona on, tancats entre quatre parets, els alumnes nous dibuixàvem cúmuls de guixos polsosos i nu del natural. El mestre era un gran mestre i vaig aprendre molt a dibuixar, sobretot figura humana.  Per circumstàncies que no venen al cas vaig deixar les classes de dibuix i el meu contacte amb l’art es va limitar, durant bastants anys,

Els paraigües vermells

Imatges
ELS PARAIGÜES VERMELLS Ran del camí cobert de pedretes blanques comença la vinya, d’un verd espès, amb els verols adolescents, joiosos sota el sol roent. A l’altre costat del camí, un mur baix de pedra seca separa un altre tros de vinya. Dues notes de color vermell esquitxen el verd que inunda el paisatge: uns testos rodons com cireres, alineats sobre el mur i, al fons, uns paraigües que avancen lentament i protegeixen uns visitants del sol inclement del migdia. Cap al fons, al mig del mar de verdor, sobresurten les punxes d’uns xiprers que, alternats amb baladres, ressegueixen el camí que travessa les vinyes. Al fons de tot, el perfil de les muntanyes queda difuminat per la llum calitjosa del migdia d’agost. L’Aureli es va llevar el barret i es va rascar la calba mentre comptava els paraigües vermells. -           Cada vegada venen més dones. Deu paraigües. Segur que son deu dones. No sé perquè venen. No hi entenen res i només es fixen en tonteries. E

Treballs de pintura juliol 2019

Imatges
Treballs de pintura juliol 2019 Prop de l'estany  - Aquarel.la La platja recupera les roques  -  Aquarel.la Aiguamolls - Aquarel.la La calor - Aquarel.la

Treballs de pintura juny 2019

Imatges
                                                                    Pedres de riu 3 - Aquarel.la Escoltant els al.legats - Acrílic Pairalía - Aquarel·la Esclat de flors  -  Aquarel·la 

Treballs de pintura gener - maig 2019

Imatges
Escòcia   Aquarel·la Tulipes blanques      Acrílic A flor d'aigua - Acrílic Bombolles - Acrílic El pati de darrera - Aquarel.la Fent cami - Acrílic i col.lage Flueix - Acrílic Galimaties - Aquarel.la Esperança - Acrílic La ferida - Acrílic New York - Aquarel.la Roques  verticals - Tècnica mixta amb acrílic Blaus - Aquarel.la Tardor - Aquarel.la Òxid - Tècnica mixta amb acrílic

El filat

Imatges
Em retorço dins el filat intentant escapar però resulta impossible. Vaig sentint una lleugera escalfor que travessa les escates i comença a molestar-me a la pell.   Sento la remor de l’aigua a prop però no puc ni   veure-la perquè el meu únic anhel es retorçar-me tant com puc per sortir d’aquell suau teixit que em te encerclat. Començo a cansar-me. No, començo a no poder respirar. M’angoixo. Per fi em sento lliure del filat però es que em tenen agafat per la cua cap per avall.   Amb l’ull esquerra   veig el mar que s’apropa i s’allunya amb brodat d’escuma blanca i amb el dret veig molts de caps que se m’apropen, son nens i nenes que comenten que soc maco, i molt gran, i que em brillen les escates i que quina sort. N’hi ha un que només repeteix: - He sigut jo, he sigut jo,   i l’he agafat amb el salabret.   Cada vegada m’angoixo més.  De cop sento multitud de punxades de cremor que em travessen   les escates. Em retorço de nou per sortir d’aquell infern però encara que canvio de

Una fulla a la tardor

Imatges
A la fulla rogenca l’arrossegava el vent. Pujava i baixava, anava i tornava, feia espirals i giragonses. Buscava amb ànsia on agafar-se per acabar el passeig inacabable. L’arbre ombrejava de tènue grisor la finestra de l’habitació de la nena, que mirava amb atenció el dolç moviment de les seves   branques. La fulla rogenca es va enganxar al vidre. La nena es va posar a plorar amb desconsol. La fulla va rossolar fins caure al terra. Va quedar quieta.   Li havia arribat l’hora. El vent es va apaivagar. El vent desolador. Aquarel.la Les fulles al terra. Aquarel.la

La Ratona

Imatges
La Ratona Era blanca i vermella. Va aprendre a navegar amb les onades del Maresme però ja adolescent va començar a lliscar per la Mar d’Amunt. Li van agradar tant aquest vent i aquests paisatges, el mar tan blau i les roques tan fosques, que passejava incansable de Port Bou a el Golfet, de Garbet a S’Arenella, però sobretot de la Punta de Canyelles a la Punta d’en Feliu. Hi vaig embarcar per primera vegada amb una prominent panxa de set mesos i com que no tenia el “titulin” (el timoner sí), quasi per instint de supervivència vaig aprendre a corre cuita el que era allargar o caçar les   escotes, el floc, la canya, el pal... i, sobretot, la botavara. Dimonis amb la botavara, si badaves al allargar les seves escotes girava com un llampec i, o abaixaves el cap, o anaves a parar a l’aigua amb bony inclòs. La Ratona navegava amb un balanceig quasi sensual, amb un ritme tan seu que feia   que jo reconegués la vela major   encara que navegués molt lluny o simplement qua