La crueltat
Quan s’acabava el curs, ens traslladàvem tots al mas dels avis. Els avis ja havien mort, al mas només hi quedaven dos ties solteres que quan hi arribàvem nosaltres tot se’ls trasbalsava. Érem tres germans, en Miquel, en Joan i jo, l’única nena i la més petita. En Miquel era molt especial, fins hi tot jo li veia la pell de color gris de lo poc que li agradava córrer pels camps o jugar a l’aire lliure. Sempre volia jugar a que ell era el rei i en Joan i jo els súbdits més desgraciats i morts de gana. Si jugàvem a misses, ell era el Papa i nosaltres el frare i la monja que li devíem obediència. Si jugàvem a mestres, ell sempre era el director de l’escola i nosaltres dos alumnes ximples i castigats al fons de la classe. Al final ens en vam cansar i l’ignoràvem, vull dir que ens amagàvem per jugar a llocs on no ens pogués trobar. Això encara el va fer més estrany. Ara crec que tenia molt complex d’inferioritat davant en Joan que era alegre, extravertit, valent, imaginatiu i s’inve