Pintura i Relats

ELS PARAIGÜES VERMELLS Ran del camí cobert de pedretes blanques comença la vinya, d’un verd espès, amb els verols adolescents, joiosos sota el sol roent. A l’altre costat del camí, un mur baix de pedra seca separa un altre tros de vinya. Dues notes de color vermell esquitxen el verd que inunda el paisatge: uns testos rodons com cireres, alineats sobre el mur i, al fons, uns paraigües que avancen lentament i protegeixen uns visitants del sol inclement del migdia. Cap al fons, al mig del mar de verdor, sobresurten les punxes d’uns xiprers que, alternats amb baladres, ressegueixen el camí que travessa les vinyes. Al fons de tot, el perfil de les muntanyes queda difuminat per la llum calitjosa del migdia d’agost. L’Aureli es va llevar el barret i es va rascar la calba mentre comptava els paraigües vermells. -           Cada vegada venen més dones. Deu paraigües. Segur que son deu dones. No sé perquè venen. No hi entenen res i només es fixen en tonteries. E

Treballs de pintura juliol 2019 Prop de l'estany  - Aquarel.la La platja recupera les roques  -  Aquarel.la Aiguamolls - Aquarel.la La calor - Aquarel.la

                                                                    Pedres de riu 3 - Aquarel.la Escoltant els al.legats - Acrílic Pairalía - Aquarel·la Esclat de flors  -  Aquarel·la 

Escòcia   Aquarel·la Tulipes blanques      Acrílic A flor d'aigua - Acrílic Bombolles - Acrílic El pati de darrera - Aquarel.la Fent cami - Acrílic i col.lage Flueix - Acrílic Galimaties - Aquarel.la Esperança - Acrílic La ferida - Acrílic New York - Aquarel.la Roques  verticals - Tècnica mixta amb acrílic Blaus - Aquarel.la Tardor - Aquarel.la Òxid - Tècnica mixta amb acrílic

Em retorço dins el filat intentant escapar però resulta impossible. Vaig sentint una lleugera escalfor que travessa les escates i comença a molestar-me a la pell.   Sento la remor de l’aigua a prop però no puc ni   veure-la perquè el meu únic anhel es retorçar-me tant com puc per sortir d’aquell suau teixit que em te encerclat. Començo a cansar-me. No, començo a no poder respirar. M’angoixo. Per fi em sento lliure del filat però es que em tenen agafat per la cua cap per avall.   Amb l’ull esquerra   veig el mar que s’apropa i s’allunya amb brodat d’escuma blanca i amb el dret veig molts de caps que se m’apropen, son nens i nenes que comenten que soc maco, i molt gran, i que em brillen les escates i que quina sort. N’hi ha un que només repeteix: - He sigut jo, he sigut jo,   i l’he agafat amb el salabret.   Cada vegada m’angoixo més.  De cop sento multitud de punxades de cremor que em travessen   les escates. Em retorço de nou per sortir d’aquell infern però encara que canvio de

A la fulla rogenca l’arrossegava el vent. Pujava i baixava, anava i tornava, feia espirals i giragonses. Buscava amb ànsia on agafar-se per acabar el passeig inacabable. L’arbre ombrejava de tènue grisor la finestra de l’habitació de la nena, que mirava amb atenció el dolç moviment de les seves   branques. La fulla rogenca es va enganxar al vidre. La nena es va posar a plorar amb desconsol. La fulla va rossolar fins caure al terra. Va quedar quieta.   Li havia arribat l’hora. El vent es va apaivagar. El vent desolador. Aquarel.la Les fulles al terra. Aquarel.la

La Ratona Era blanca i vermella. Va aprendre a navegar amb les onades del Maresme però ja adolescent va començar a lliscar per la Mar d’Amunt. Li van agradar tant aquest vent i aquests paisatges, el mar tan blau i les roques tan fosques, que passejava incansable de Port Bou a el Golfet, de Garbet a S’Arenella, però sobretot de la Punta de Canyelles a la Punta d’en Feliu. Hi vaig embarcar per primera vegada amb una prominent panxa de set mesos i com que no tenia el “titulin” (el timoner sí), quasi per instint de supervivència vaig aprendre a corre cuita el que era allargar o caçar les   escotes, el floc, la canya, el pal... i, sobretot, la botavara. Dimonis amb la botavara, si badaves al allargar les seves escotes girava com un llampec i, o abaixaves el cap, o anaves a parar a l’aigua amb bony inclòs. La Ratona navegava amb un balanceig quasi sensual, amb un ritme tan seu que feia   que jo reconegués la vela major   encara que navegués molt lluny o simplement qua