Les cartes que no arribaven
A Rabassa, un poble de la plana, groc pels camps de blat, calorós, silenciós i avorrit, una de les figures importants per a mi era el carter. Els estius allà eren dos mesos llisos, plans, només esquitxats per la distracció de contemplar dos sargantanes barallant-se a l’ampit de pedra de la galeria, o les aranyes teixint la teranyina que després jo aniquilaria amb una escombra, analitzar el color de plata del revés de les fulles de les oliveres, observar quina gallina era més llesta a l’hora de picar el blat de moro o buscar sense fatiga la tortuga que campava per l’hort. Ah! I les cartes. Les cartes que rebia de les companyes d’estudis, que llavors ho eren tot per a mi, i amb les que podia seguir de lluny l’atzarós avenç de la colla, els amors frustrats, els amors que florien i l’amiga traïdora que coquetejava amb el noi que sabia que m’agradava a mi. Cada dia, a l’hora aproximada que passava per davant de casa, jo sortia a un dels balcons i repenjada d’esquenes a la bara