Alpino
ALPINO Sota la calor implacable de cada agost, el dia setze, m’arribava amb puntualitat el regal màgic pel meu aniversari: una capsa de llapis de colors Alpino, que jo acariciava i olorava mentre pensava en tot el que podria pintar amb ells. Dibuixava amb avidesa, cada dia, encara que ningú pensés que aquella fos una habilitat a la qual s’hi hagués de donar cap vàlua. Diguem que la meva capacitat per al dibuix i el color no es considerava menyspreable, però tampoc res de massa utilitat. Amb altres paraules, que el que calia fer per guanyar-se la vida era una altra cosa… Indiferent a aquest consell, jo classificava i ordenava els meus llapis de colors amb fermesa i els ajuntava per tonalitats i llençava els que creia que no tenien el matís massa encertat o que no feia servir mai perquè eren tristos. En vaig arribar a guardar seixanta-dos, endreçats dins una capsa de sabates i tenia tal borratxera colorista que pintava cases amb el teulat blau perquè imaginava le