Alpino

ALPINO

Sota la calor implacable de cada agost, el dia setze, m’arribava amb puntualitat el regal màgic pel meu aniversari: una capsa de llapis de colors Alpino, que jo acariciava  i olorava  mentre pensava en tot el que podria pintar amb ells. 

Dibuixava amb avidesa, cada dia,  encara que ningú pensés que aquella fos una habilitat a la qual s’hi hagués de donar cap vàlua. Diguem que la meva capacitat per al dibuix i el color no es considerava menyspreable, però tampoc res de massa utilitat. Amb altres paraules, que el que calia fer per guanyar-se la vida era una altra cosa…

Indiferent a aquest consell, jo classificava i ordenava els meus llapis de colors amb fermesa i els ajuntava per tonalitats i llençava els que creia que no tenien el matís massa encertat o que no feia servir mai perquè eren tristos. En vaig arribar a guardar seixanta-dos, endreçats dins una capsa de sabates i tenia tal borratxera colorista que pintava cases amb el teulat blau perquè  imaginava les teules de vidre, el arbres liles perquè era el color que m’agradava més, i els núvols verds perquè pensava que els arbres al morir també pujaven al cel.

Fins que la monja de dibuix va cridar a la meva mare per dir-li: O la nena pinta com Déu mana o la suspendré de dibuix, i com que de matemàtiques tampoc va gaire bé potser haurà de repetir curs.

Va haver-hi un daltabaix. La capsa de sabates va desaparèixer i em van posar un professor de suport per millorar les matemàtiques.

Vaig passar aquell curs, i d’altres. Vaig fer un llarg recorregut. Però els vells amics, els de sempre, seguien esperant. Amb el meu primer sou em vaig comprar la capsa de llapis de colors més gran que vaig trobar.

El poble de colors - Acrílic