Alpino
ALPINO
Sota la calor implacable de cada
agost, el dia setze, m’arribava amb puntualitat el regal màgic pel meu
aniversari: una capsa de llapis de colors Alpino, que jo acariciava i olorava
mentre pensava en tot el que podria pintar amb ells.
Dibuixava amb
avidesa, cada dia, encara que ningú
pensés que aquella fos una habilitat a la qual s’hi hagués de donar cap vàlua.
Diguem que la meva capacitat per al dibuix i el color no es considerava
menyspreable, però tampoc res de massa utilitat. Amb altres paraules, que el
que calia fer per guanyar-se la vida era una altra cosa…
Indiferent a aquest consell, jo
classificava i ordenava els meus llapis de colors amb fermesa i els ajuntava
per tonalitats i llençava els que creia que no tenien el matís massa encertat o
que no feia servir mai perquè eren tristos. En vaig arribar a guardar
seixanta-dos, endreçats dins una capsa de sabates i tenia tal borratxera
colorista que pintava cases amb el teulat blau perquè imaginava les teules de vidre, el arbres
liles perquè era el color que m’agradava més, i els núvols verds perquè pensava
que els arbres al morir també pujaven al cel.
Fins que la monja de dibuix va
cridar a la meva mare per dir-li: O la nena pinta com Déu mana o la suspendré
de dibuix, i com que de matemàtiques tampoc va gaire bé potser haurà de repetir
curs.
Va haver-hi un daltabaix. La
capsa de sabates va desaparèixer i em van posar un professor de suport per
millorar les matemàtiques.
Vaig passar aquell curs, i d’altres. Vaig fer un llarg recorregut.
Però els vells amics, els de sempre, seguien esperant. Amb el meu primer sou em
vaig comprar la capsa de llapis de colors més gran que vaig trobar.
El poble de colors - Acrílic
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada