Pintura i Relats

Camp a l'estiu - Aquarel.la Dos lliris - Aquarel.la Marges de ribera - Aquarel.la Platges del Borró - Aquarel.la

Quan s’acabava el curs, ens traslladàvem tots al mas dels avis. Els avis ja havien mort, al mas només hi quedaven dos ties solteres que quan hi arribàvem nosaltres tot se’ls trasbalsava. Érem tres germans, en Miquel, en Joan i jo, l’única nena i la més petita. En Miquel era molt especial, fins hi tot jo li veia la pell de color gris de lo poc que li agradava córrer pels camps o jugar a l’aire lliure. Sempre volia jugar a que ell era el rei i en Joan i jo els súbdits més desgraciats i morts de gana. Si jugàvem a misses, ell era el Papa i nosaltres el frare i la monja que li devíem obediència. Si jugàvem a mestres, ell sempre era el director de l’escola i nosaltres dos alumnes ximples i castigats al fons de la classe. Al final ens en vam cansar i l’ignoràvem, vull dir que ens amagàvem per jugar a llocs on no ens pogués trobar. Això encara el va fer més estrany. Ara crec que tenia molt complex d’inferioritat davant en Joan que era alegre, extravertit, valent, imaginatiu i s’inve

No m’agrada gaire anar a les inauguracions d’exposicions d’art, siguin de la temàtica que siguin. Es un dia diabòlic. L’artista pren un posat especialment simpàtic i mundà, els convidats a l’esdeveniment estiren el coll per veure quelcom entre mig de rinxols o calbes lluents i les obres d’art assoleixen posat d’espant al veure’s, de sobta, envoltades de mirades de indiferència, de celeritat, d’apatia. Si algú es para un moment davant d’una obra precisa, al seu voltant tot queda aturat, silenciós, immòbil, tothom observant on es dirigeixen els seus ulls –a dalt, a baix, a la dreta, a l’esquerra?-   per esbrinar que és el més rellevant de l’obra que mira. La gent desfila amunt i avall buscant quelcom que li cridi l’atenció, tot esperant que s’obri el petit bufet preparat per oferir quatre pastetes i una copa de cava per agrair l’amabilitat d’haver vingut. Dimecres estava convidada a la inauguració d’una l’exposició de pintura col·lectiva. Hi participava un bon amic meu, i no

Jo és que ja entenc que pujar una muntanya de 3.257 m. quan es tenen 17 anys pot ser una aventura agosarada, però hi anaven cinc companys   de l’escola, més el nostre professor (que tenia vint-i-un anys i era guapíssim), més el director, que era un vell tronat amb experiència a la muntanya - que per això era suís- i que no hi va posar cap entrebanc. És que estava clar que m’hi havia d’apuntar. Però només començar a pujar, ja vaig veure que m’havia ficat en un embolic. Solament calia sentir com esbufegaven els deu vells que també venien amb el grup. I el guia, que quan va saber que jo venia de l’Espanya  ja va quedar ben meravellat, i després, al saber que era filla de la vora del Mediterrani només feia que dir-me: Vas bé, Mediterrània? O be: Mediterrània, on ets? Encara aguantes? Jo és que això em feia una mica de ràbia, perquè tothom estava pendent de mi. Quan vam arribar a la cabana de Susanfes ja havíem ascendit 2.100 metres. Jo és que no sé com hi vaig arribar. Be, s

ALPINO Sota la calor implacable de cada agost, el dia setze, m’arribava amb puntualitat el regal màgic pel meu aniversari: una capsa de llapis de colors Alpino, que jo acariciava   i olorava   mentre pensava en tot el que podria pintar amb ells.  Dibuixava amb avidesa, cada dia,   encara que ningú pensés que aquella fos una habilitat a la qual s’hi hagués de donar cap vàlua. Diguem que la meva capacitat per al dibuix i el color no es considerava menyspreable, però tampoc res de massa utilitat. Amb altres paraules, que el que calia fer per guanyar-se la vida era una altra cosa… Indiferent a aquest consell, jo classificava i ordenava els meus llapis de colors amb fermesa i els ajuntava per tonalitats i llençava els que creia que no tenien el matís massa encertat o que no feia servir mai perquè eren tristos. En vaig arribar a guardar seixanta-dos, endreçats dins una capsa de sabates i tenia tal borratxera colorista que pintava cases amb el teulat blau perquè   imaginava le

Pintar es difícil, i pintar a l’ aquarel.la encara ho es més. A mi m’agrada recordar com     vaig descobrir aquesta vessant de la pintura i l’empremta que va deixar en el meu esperit. Vaig ser la típica nena que tot el dia dibuixava i pintava amb llapissos de colors: les teulades ben vermelles, els arbres ben verds, el sol ben groc... A l’institut només treia excel·lent a l’assignatura de dibuix i era perquè copiava escrupolosament les làmines que devíem dibuixar al llarg del curs. El meu desig d’estudiar Belles Arts no va ser aprovat per la meva família o sigui que només se'm va permetre assistir a classe a una Acadèmia de prestigi de Barcelona on, tancats entre quatre parets, els alumnes nous dibuixàvem cúmuls de guixos polsosos i nu del natural. El mestre era un gran mestre i vaig aprendre molt a dibuixar, sobretot figura humana.  Per circumstàncies que no venen al cas vaig deixar les classes de dibuix i el meu contacte amb l’art es va limitar, durant bastants anys,