Aquella nit
Jo és
que ja entenc que pujar una muntanya de 3.257 m. quan es tenen 17 anys pot ser
una aventura agosarada, però hi anaven cinc companys de l’escola, més el nostre professor (que
tenia vint-i-un anys i era guapíssim), més el director, que era un vell tronat
amb experiència a la muntanya - que per això era suís- i que no hi va posar cap
entrebanc. És que estava clar que m’hi havia d’apuntar.
Però
només començar a pujar, ja vaig veure que m’havia ficat en un embolic. Solament
calia sentir com esbufegaven els deu vells que també venien amb el grup. I el
guia, que quan va saber que jo venia de l’Espanya ja va quedar ben meravellat,
i després, al saber que era filla de la vora del Mediterrani només feia que
dir-me: Vas bé, Mediterrània? O be: Mediterrània, on ets? Encara aguantes? Jo és
que això em feia una mica de ràbia, perquè tothom estava pendent de mi.
Quan
vam arribar a la cabana de Susanfes ja havíem ascendit 2.100 metres. Jo és que no sé com hi vaig
arribar. Be, sí, quasi arrossegant-me.
Lo primer comprovar el dormitori. Una
sola habitació, amb unes fustes arrenglerades a banda i banda i de punta a
punta que feien de somier i, a sobre, ben enganxats l’un amb l’altre, 20
matalassos a cada costat. És que quan vaig veure allò ja em va semblar que no
podria descansar gaire.
Quan
van dir d’anar a dormir, el director em va indicar que em poses al matalàs del
seu costat. Jo és que no vaig gosar dir-li que no, encara que m’hauria agradat
més posar-me al matalàs del costat del professor, que estava boníssim. Vaig
dormir com un tronc fins que em van despertar unes mans de vell afamat, que de
manera barroera i violenta em grapejaven els pits. És que ja sabia que passaria
alguna cosa. Jo és que us asseguro que aquella nit vaig perdre la ingenuïtat, i
va ser per sempre.
Vaig
posar nivell al respecte per la gent gran.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada