Aquella nit

Jo és que ja entenc que pujar una muntanya de 3.257 m. quan es tenen 17 anys pot ser una aventura agosarada, però hi anaven cinc companys  de l’escola, més el nostre professor (que tenia vint-i-un anys i era guapíssim), més el director, que era un vell tronat amb experiència a la muntanya - que per això era suís- i que no hi va posar cap entrebanc. És que estava clar que m’hi havia d’apuntar.

Però només començar a pujar, ja vaig veure que m’havia ficat en un embolic. Solament calia sentir com esbufegaven els deu vells que també venien amb el grup. I el guia, que quan va saber que jo venia de l’Espanya  ja va quedar ben meravellat, i després, al saber que era filla de la vora del Mediterrani només feia que dir-me: Vas bé, Mediterrània? O be: Mediterrània, on ets? Encara aguantes? Jo és que això em feia una mica de ràbia, perquè tothom estava pendent de mi.

Quan vam arribar a la cabana de Susanfes ja havíem ascendit 2.100 metres. Jo és que no sé com hi vaig arribar. Be, sí, quasi arrossegant-me. 

Lo primer comprovar el dormitori. Una sola habitació, amb unes fustes arrenglerades a banda i banda i de punta a punta que feien de somier i, a sobre, ben enganxats l’un amb l’altre, 20 matalassos a cada costat. És que quan vaig veure allò ja em va semblar que no podria descansar gaire.

Quan van dir d’anar a dormir, el director em va indicar que em poses al matalàs del seu costat. Jo és que no vaig gosar dir-li que no, encara que m’hauria agradat més posar-me al matalàs del costat del professor, que estava boníssim. Vaig dormir com un tronc fins que em van despertar unes mans de vell afamat, que de manera barroera i violenta em grapejaven els pits. És que ja sabia que passaria alguna cosa. Jo és que us asseguro que aquella nit vaig perdre la ingenuïtat, i va ser per sempre.

Vaig posar nivell al respecte per la gent gran.