Pintura i Relats

  Quan plou Portal Els estels esperen Capvespre a Llançà Llum de tardor

  Pastis de cranc, canalons de rap, carn d’olla, lasanya de verdura... Arriba Nadal i res ho atura. A mi “em toca” tenir-los el mateix dia 25. Em toca. Paraules   molestes. M’agraden les llums, m’agrada el pessebre, m’agrada el tràfec de gent carregada de bosses que van pel carrer, m’agrada la cavalcada de Reis... Tot això em recorda la infància, tan feliç i no ha canviat gaire. Bé, ara de pessebres se’n fan pocs. Per mi son deliciosos i a casa hi arriba cada any.   Però d’uns anys a aquesta part les festes de Nadal s’han convertit en una anècdota incòmoda. Fins poc abans no saps amb qui ho celebraràs i, sovint, no m’agrada massa   la distribució. Però son dies de pau i d’amor. Al menys la publicitat no ha canviat. El temps i els esdeveniments es precipiten al meu voltant i aquest any son especialment difícils. De fet crec que serà un any   molt complex per molta gent, que és possible que no puguin gaudir dels bens materials que tenien altres vegades. Els bens espirituals ja fa

  Poble de màgia Temps incert L'arbre de la llibertat A mig bosc

  Si fas les coses des del cor i sense esperar res a canvi, mai et sentiràs decebut. Viure es la única cosa urgent. Un día más para enfrentar con valentía. Aunque sea un día lluvioso, será un   día maravilloso Siempre hay una solución para cada problema, una sonrisa para cada lágrima y un abrazo para cada tristeza. El servei més gran es compartir amb els altres la joia de viure. Si portes tothom al cor mai et sentiràs sol. Mentre portis un somni al cor mai perdràs el sentit de la vida.   Consells? Advertències?   Avisos? Parers? Diàriament llegim missatges d’aquest estil. Arriben i arriben. Els obres i allà trobes el consell innecessari, l’advertència no desitjada, l’avís inútil, el parer discutible. Amb la vida controlada per anàlisis, tractaments, visites i malestars, no cal que m’aconsellin que viure és la única cosa urgent. Quan em desperto de matinada i no puc tornar a dormir no cal que m’invitin a enfrontar el dia amb valentia. Quan feia les coses des de

Camps liles El joc del mar i la sorra Matolls Platja a l'estiu  

    Els calaixos de la cuina sempre ben tancats abans de manipular qualsevol cosa. Les mans ben netes abans de tocar cap agafador d’armari o de calaix. No posar els dits als vidres. Vigilar que no caigui aigua inoportuna a terra. Comprovar, anar amb compte, vaja. Servicio Social Femenino.    Este servicio se creó en 1937 y estuvo en vigor hasta el 1 de septiembre de 1978. Las mujeres recibían durante tres meses formación teórica sobre valores y distintas materias que luego eran puestas en práctica en centros asistenciales, talleres o escuelas de hogar. La Sección femenina era una prestación obligatoria (como el servicio militar para los hombres), para todas las mujeres solteras entre 17 y 35 años que quisieran acceder a un trabajo remunerado, obtener un título académico u oficial, pasaporte, un carné de conducir o formar parte de cualquier asociación. No podiem fer res. Ser paràsits.    “Es más práctico intentar no ensuciar, que limpiar todo el dia”. I mira, resulta que és verita

  Joanetes Clarianes Blat per segar Illa d'Estocolm

Fa pocs dies vas iniciar un viatge cap a l’horitzó. Un viatge d’anada. Vas i no tornes, ni et gires. Amb totes les veles desplegades, la barca navega àgil i ja quasi el toques. Es molt a prop, una ratlla blava allà baix, recta, sense veure el final. Però  potser és que no és la fi. Potser és un principi. Un principi nítid i clar. Quan surt el sol, marca un camí daurat i brillant que comença a l’escuma del mar quan es desfà a la sorra de la platja i acaba allà baix, cap   on tu ara has començat a marxar, sol. Tu i el camí em conviden a seguir-te, però no sé navegar ni tinc forces per remar. Sento que m’arriba el silenci del final.   Per mi serà un principi, un tornar a començar, aferrada al valor de tenir de tornar a caminar, estimar, tot mirant el camí daurat, esperant a quan jo ja sigui tant lleugera que les ones em permetin anar cap a tu i trobar-te allà, a la fi, que potser serà el principi, per tornar a començar els dos junts.   

Es bona la comparació de les persones  amb els trens, veritat? Totes acaben essent un trajecte amb final. Alguns viatges son més llargs, altres més curts...  Però tu tries aquell tren a aquella hora, en un punt determinat entre milions de llocs en el mon. I vas corrent a buscar-lo,  a ell. Estàs a les portes del precipici i de cop arranca i se’n va, se’n va sense respectar els teus sentiments i sense valorar tot l’esforç que has fet per arribar  fins allà. En aquest mon d’hipocresia,  la única manera de subsistir es construir el teu propi tren  i viatjar fins a un lloc on les vies    siguin vides com la teva fugint d’aquesta societat. 6215  

La illeta La bellesa de l'aigua La ribera Nit al desert

Camps de primavera Terres àrides La calor Prats i muntanyes

Vilabertran La nit Jazz Somnio amb els colors de fora

En David es va enfadar. Jo em lamentava de que a més del efecte negatiu del confinament, m’estava quedant sense cap de les activitats a les que estava apuntada. Natació, pintura, música... Ell va reaccionar molt bel·licós preguntant-me perquè no em lamentava de la gent que s‘estava quedant sense menjar, o sense llar, o sense feina... que no es podia pretendre seguint vivint com una senyora quan els problemes eren tan extensos i tan seriosos. Parlo del Covid, clar. Mai he acceptat sentir-me culpable de les desgracies que jo no he provocat. Jo individu. Jo com a societat? Tampoc. Dels sense sostre es diu que en viuen al   marge. Quin marge? Tampoc me’n sento culpable, la societat a la que pertanyo també es marginal respecte a d’altres. De la gent a qui ara l’economia els hi serà adversa, també ho visc a la pròpia família. Ajudant-los ja aporto la meva part de contribució. El problema es tan gran que a les meves mans no hi cap. Aquesta petita discrepància sumada a un

General, el teu tanc és un vehicle poderós. Pot abatre un bosc i masegar cent homes. Però te un defecte: Necessita un conductor. General, el teu bombarder és potent. Vola més que la tempesta i aguanta més que un elefant. Però te un defecte: Necessita un mecànic. General, l´home és molt útil. Pot volar i pot matar. Però te un defecte: Pot pensar. B. Brecht

Mar i aiguamolls  -  Acrílic Campanetes blaves  -  Aquarel·la Onades de primavera  -  Aquarel·la Confinament 34  -  Aquarel.la

Quan van veure la policia municipal es van posar nerviosos. -         -    Què direm, què direm?? -         -    Que ens acabem de separar perquè ets un maltractador... -         -    Hòstia no,   que em poden detenir... -         -   Bé, doncs que ens hem separat i jo me’n torno a casa meva... - On van?     - A l’estació -amb la veu quasi inaudible-. -   I per a quin motiu van els dos a l’estació? - Ella ha d’agafar el tren i jo l’acompanyo perquè va molt carregada –removent-se nerviós al seient-. L’Àurea es va posar a sanglotar abraçada a la Bruneta. El municipal es va incomodar.  -  I on va vostè?    - A Barcelona.   - Per quin motiu te de viatjar a Barcelona?   Els sanglots es van fer molt més evidents.   -Es que...   El confinament ens ha separat...es insuportable...,   jo torno a Barcelona a casa meva...    Sanglots, cap baix, mirades fugisseres... La Bruneta va començar a llepar a l’Àurea... En Biel no sabia on dirigir els ulls... El mun

EL SOMNI Entrant per la porta del davant es veia al final del passadís una porta que portava al pati del darrera. A banda i banda,   les habitacions que avançaves   estaven moblades com un bar: bancs corredissos a lo llarg de la paret, taules de ferro forjat amb crostes de rovell i amb sobre de marbre, cadires variades... tot molt nu i decadent. Cada habitació s’il·luminava amb una finestra que donava a l’habitació següent. En una hi havia la Rosa, fumant i mirant als que passàvem amb mirada de prostituta de pocs recursos. Al final, el passadís s’obria en forma de T. Les balconeres que donaven accés al pati tenien totes al bell mig una pilona de ciment sense polir ni pintar que t’obligava a superar-la passant de cantó i esgarrinxant-te una mica les cames. Em vaig fer un forat a les mitges. A la paret fronterera que tanca el pati, només interrompudes per una petita porta que s’obria al carrer de darrera,   hi havia penjades en línia recta tota una rastellera   de senyals de

L'aigua de la font - Acrílic Santuari de Cabrera - Aquarel.la Caos en el paisatge  -  Aquarel.la

Miro amb deteniment els brots verds de les alzines de davant de casa, ara d’un color verd tant esvaït que sembla que tinguin vergonya de que les vegi. Després intento comptar les flors de la clematis, que esta esbojarrada despentinant poncelles que es desperten d’un color quasi blau marí i a migdia ja llueixen maquillades de carmesí fosc. Fa sol i alena una quietud estranya. No passen cotxes ni persones, ni autocars ni el tren. Del col·legi del davant no   sento els crits i les rialles dels nens,   ni la xerrameca de les mares quan els esperen a la porta de sortida. Aquest silenci es feixuc perquè no es real. El soroll es un ingredient de la bullícia de les ciutats. Aquest silenci fa olor d’extinció, de presagi, de tragèdia. Passa el temps, implacable però amb parsimònia. Tenim temps, temps, temps... Els brots no fan fressa al créixer, les poncelles dormen i es desperten amb silenci, els ocells volen lliures i comencen a fer els nius, el sol surt cada dia i els

Temporal al bosc  -  Aquarel.la La nina trencada  -  Acrílic Àrid amb fons daurat - Aquarel.la 

Diumenge Els diumenges, si em quedo a casa, és exactament el contrari dels divendres. Quan sigui i com sigui aprofito per avançar menús doncs durant la setmana tinc difícil compaginar activitats i dinars. Avui també serà així,   amb una novetat afegida: hem de portar els tres néts petits al cinema. Als pares els regalem sis caps de setmana a l’any perquè els gaudeixin com vulguin i en solitari. Però els nens ara ja no son tant petits i porten malament no poder anar de turistes amb ells. Així, ara,   els caps de setmana s’han acabat reduint   a una tarda o una nit que ells només poden aprofitar per fer cultureta gastronòmica, teatral, musical o cinematogràfica. Si l’horari escollit ho permet, nosaltres portem els nens al cinema i la balança queda equilibrada i tenim la festa en pau. Avui es un d’aquests dies. El matí l’he passat cuinant,   i entre sofregit i cassola anava escrivint el dietari de tres dies. També he acabat un dibuix a llapis que tenia començat. Sovint penso que só