Dietari de tres dies (diumenge)



Diumenge
Els diumenges, si em quedo a casa, és exactament el contrari dels divendres. Quan sigui i com sigui aprofito per avançar menús doncs durant la setmana tinc difícil compaginar activitats i dinars. Avui també serà així,  amb una novetat afegida: hem de portar els tres néts petits al cinema. Als pares els regalem sis caps de setmana a l’any perquè els gaudeixin com vulguin i en solitari. Però els nens ara ja no son tant petits i porten malament no poder anar de turistes amb ells. Així, ara,  els caps de setmana s’han acabat reduint  a una tarda o una nit que ells només poden aprofitar per fer cultureta gastronòmica, teatral, musical o cinematogràfica. Si l’horari escollit ho permet, nosaltres portem els nens al cinema i la balança queda equilibrada i tenim la festa en pau. Avui es un d’aquests dies.
El matí l’he passat cuinant,  i entre sofregit i cassola anava escrivint el dietari de tres dies. També he acabat un dibuix a llapis que tenia començat. Sovint penso que sóc com una criatura de P4, que tinc de canviar d’activitat sovint perquè em canso de la que estic fent. No entenc  com encara no ho he arribat a superar.
La pel·lícula escollida era “Hotel Transylvania 2”. Per sort tinc debilitat per les pel·lícules de dibuixos animats. M’han agradat sempre i aquesta no ha sigut una excepció. Molt de moviment, música estrident, desplaçaments ràpids, molt de color, sorpreses. Al començar han quedat petrificats amb la boca oberta i una crispeta a la mà que s’anava reblanint, reblanint,  fins que cadascú al seu temps se l’ha portat a la boca i se l’ha menjat.  Les crispetes han durat tota la pel·lícula perquè no recordaven que les tenien a les mans. Les riallades eren autèntiques i espontànies i a la fi sempre penses que aquesta es la millor recompensa: veure la seva felicitat.





Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

ME'N RECORDO

Imatge
  Me'n recordo de les aranyes grogues i negres de la parra de l'eixida. Me'n recordo de quan parlava amb l'indiot que criàvem per menjar-nos per Nadal. Ell no contestava mai però estava quiet al meu costat escoltant-me.  Me'n recordo de la fulla seca que es va enganxar al vidre de la finestra enmig d'una turmenta de pluja torrencial.               Me’n recordo de l’emoció de la primera vegada que vaig trepitjar els carrers de Pompeia. Me’n recordo de la son que m’envaïa quan resàvem el rosari i els posteriors parenostres per tots els difunts de la família. La televisió ens en va deslliurar. Me’n recordo quan un dels meus germans va sortir del color blau del mar amb un pop arrapat al braç esquerra. Me’n recordo quan cada any, pel meu aniversari, em regalaven una capsa de llapis de colors.   Me'n recordo quan pintava els núvols de color verd i la monja em va dir que volia parlar amb la meva mare. Després vaig deixar el núvols ...
Més informació

Records amb olor de Pere

Imatge
 Em costa expressar amb paraules els sentiments de tristesa que tinc per la vostra pèrdua. Vull quedar-me amb els records, l'admiració i sempre respecte que he sentit pel Pere. Ha sigut sempre així, des de que era un adolescent. El Pere desprenia confiança en si mateix i alhora tenia un sentit de l'humor especial. Inconscientment em va ensenyar valors socials i d'amistat amb el seu caràcter obert i simpàtic en els temps de la Ratona i les festes a la platja de la Farella. Era tot un líder, tant pels adults com per tots nosaltres. El seu esperit aventurer i, alhora, el seu caràcter humil, el diferenciava de tots. Recordo tantes coses... sobretot la vegada que vaig tenir l'oportunitat de navegar amb la Ratona amb un dia de vent i de mar un pèl picat. Anàvem amb el cos per fora i una ventada ens va catapultar cap a l'aigua. Jo vaig caure sobre la vela i em vaig quedar quiet i ell em va fotre un crit:   "Collons, vols sortir de la vela? " Sabia quan havia de d...
Més informació

Sóc un numero senar

Imatge
    Camino amb la mà penjant del braç,   com morta, al costat. La mà que ell agafava amb fermesa, sempre, sempre, i que a mi em donava confiança i em feia sentir feliç perquè caminàvem junts. Ara es una mà senar. Li falta la parella. Des de que es va morir, tota jo em sento un numero senar. Quan em conviden a una sortida, a un dinar, un sopar... qualsevol esdeveniment en que hi va gent, si pregunto quants serem sempre sento: serem 11, serem 17, serem 13... Al primer moment em sobta i penso, ala, qui deu ser que no pot venir? Després hi caic. Ah, es veritat, sóc jo que hi vaig sola. Això m’ha fet plorar moltes vegades, sento la mossegada del rancor, l’enveja, la desgracia. Perquè m’ha tocat a mi tenir d’anar-hi sola?   Reacciono de seguida i em dono compte de la barbaritat del meu pensament. Torno a plorar. No desitjo que li passi a ningú més. Penso que el millor és no anar-hi. Però sé que és inútil. Tot és     inútil perquè ell no tornarà. I els ami...
Més informació