Dietari de tres dies (divendres)


Divendres
El divendres sempre el transito com un dia de impàs, o sigui, el dia que em grato la panxa i contemplo les musaranyes. Es el dia de no fer res obligatori. Es el meu Kit-Kat setmanal. Com a molt anar a nedar, que es la meva obligació diària, però que molts divendres també me la ventilo. Però aquest  ja m’ he llevat amb les celles arrufades, perquè a la tarda tindré l’assemblea del Club del Llibre i sé que la meva intervenció no serà del gust de molts companys.
He decidit anar a la piscina, almenys faré alguna cosa aprofitable i de pas ja passaré quasi dos hores sense pensar en l’assemblea. Sortint,  parada a fer el tallat al bar i llegir el diari. No ha sigut una bona idea, perquè amb tot el que passa aquests dies, llegir el diari es quasi un calvari i em fa sentir  molt malament. Novament les celles arrufades.
A casa he acabat de repassar una aquarel.la acabada, cosa molt perillosa perquè no es aconsellable repintar el que ja has donat per finalitzat i menys si estàs de mal humor,  doncs segur que ho reflexes. Per sort no he fet cap disbarat.
Després de dinar i fer la migdiada, he sortit d’hora de casa per voltar botigues esperant l’hora de la reunió.  Per fi ens hem trobat, quasi una trentena, tot un èxit. La discussió ha sigut com la de  sempre aquests últims anys: ximple, llarga e inútil. Ningú es capaç de veure el problema conjunt. Però per a mi, el punt definitiu ha arribat quan es proposava de deixar el local de la seu, per estalviar el lloguer, i repartir  el fons de llibres entre tots “encara que només sigui per decorar les estanteries de casa”. En aquell moment he decidit donar-me de baixa. La manca de sensibilitat, respecte i menyspreu a la generositat d’altres m’ha desestabilitzat. Em resulta dolorós perquè fa vint-i-tres anys que hi estic integrada. Potser son molts anys per un Club que no s’ha renovat amb gent jove i al que, els que quedem, sembla que ja no som capaços d’aportar res. Potser no soc tant diferent dels altres companys. Potser la línia de flotació ja s’ ha despintat i no retrobem l’equilibri. Potser...
Al vespre, la terrible noticia dels atemptats de París. Notícia que m’ha fet sentir ridícula i grotesca  per la dimensió que havia  donat a uns problemes que vaig comprendre que eren totalment irrisoris a mida que anava escoltant el que havia passat i el dolor i la incertesa immensos que això provocava. 
El meu divendres s’estava acabant  tranquil i resignat, m’havia amoïnat per un munt de coses que jo havia elevat a categoria d’importants i de cop he hagut d’assimilar que el meu dia havia sigut aquell paradís que no sabem apreciar quan el gaudim cada dia.








Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

ME'N RECORDO

Imatge
  Me'n recordo de les aranyes grogues i negres de la parra de l'eixida. Me'n recordo de quan parlava amb l'indiot que criàvem per menjar-nos per Nadal. Ell no contestava mai però estava quiet al meu costat escoltant-me.  Me'n recordo de la fulla seca que es va enganxar al vidre de la finestra enmig d'una turmenta de pluja torrencial.               Me’n recordo de l’emoció de la primera vegada que vaig trepitjar els carrers de Pompeia. Me’n recordo de la son que m’envaïa quan resàvem el rosari i els posteriors parenostres per tots els difunts de la família. La televisió ens en va deslliurar. Me’n recordo quan un dels meus germans va sortir del color blau del mar amb un pop arrapat al braç esquerra. Me’n recordo quan cada any, pel meu aniversari, em regalaven una capsa de llapis de colors.   Me'n recordo quan pintava els núvols de color verd i la monja em va dir que volia parlar amb la meva mare. Després vaig deixar el núvols ...
Més informació

Records amb olor de Pere

Imatge
 Em costa expressar amb paraules els sentiments de tristesa que tinc per la vostra pèrdua. Vull quedar-me amb els records, l'admiració i sempre respecte que he sentit pel Pere. Ha sigut sempre així, des de que era un adolescent. El Pere desprenia confiança en si mateix i alhora tenia un sentit de l'humor especial. Inconscientment em va ensenyar valors socials i d'amistat amb el seu caràcter obert i simpàtic en els temps de la Ratona i les festes a la platja de la Farella. Era tot un líder, tant pels adults com per tots nosaltres. El seu esperit aventurer i, alhora, el seu caràcter humil, el diferenciava de tots. Recordo tantes coses... sobretot la vegada que vaig tenir l'oportunitat de navegar amb la Ratona amb un dia de vent i de mar un pèl picat. Anàvem amb el cos per fora i una ventada ens va catapultar cap a l'aigua. Jo vaig caure sobre la vela i em vaig quedar quiet i ell em va fotre un crit:   "Collons, vols sortir de la vela? " Sabia quan havia de d...
Més informació

Sóc un numero senar

Imatge
    Camino amb la mà penjant del braç,   com morta, al costat. La mà que ell agafava amb fermesa, sempre, sempre, i que a mi em donava confiança i em feia sentir feliç perquè caminàvem junts. Ara es una mà senar. Li falta la parella. Des de que es va morir, tota jo em sento un numero senar. Quan em conviden a una sortida, a un dinar, un sopar... qualsevol esdeveniment en que hi va gent, si pregunto quants serem sempre sento: serem 11, serem 17, serem 13... Al primer moment em sobta i penso, ala, qui deu ser que no pot venir? Després hi caic. Ah, es veritat, sóc jo que hi vaig sola. Això m’ha fet plorar moltes vegades, sento la mossegada del rancor, l’enveja, la desgracia. Perquè m’ha tocat a mi tenir d’anar-hi sola?   Reacciono de seguida i em dono compte de la barbaritat del meu pensament. Torno a plorar. No desitjo que li passi a ningú més. Penso que el millor és no anar-hi. Però sé que és inútil. Tot és     inútil perquè ell no tornarà. I els ami...
Més informació