Dietari de tres dies (divendres)

Divendres

El divendres sempre el transito com un dia de impàs, o sigui, el dia que em grato la panxa i contemplo les musaranyes. Es el dia de no fer res obligatori. Es el meu Kit-Kat setmanal. Com a molt anar a nedar, que es la meva obligació diària, però que molts divendres també me la ventilo. Però aquest  ja m’ he llevat amb les celles arrufades, perquè a la tarda tindré l’assemblea del Club del Llibre i sé que la meva intervenció no serà del gust de molts companys.

He decidit anar a la piscina, almenys faré alguna cosa aprofitable i de pas ja passaré quasi dos hores sense pensar en l’assemblea. Sortint,  parada a fer el tallat al bar i llegir el diari. No ha sigut una bona idea, perquè amb tot el que passa aquests dies, llegir el diari es quasi un calvari i em fa sentir  molt malament. Novament les celles arrufades.

A casa he acabat de repassar una aquarel.la acabada, cosa molt perillosa perquè no es aconsellable repintar el que ja has donat per finalitzat i menys si estàs de mal humor,  doncs segur que ho reflexes. Per sort no he fet cap disbarat.

Després de dinar i fer la migdiada, he sortit d’hora de casa per voltar botigues esperant l’hora de la reunió.  Per fi ens hem trobat, quasi una trentena, tot un èxit. La discussió ha sigut com la de  sempre aquests últims anys: ximple, llarga e inútil. Ningú es capaç de veure el problema conjunt. Però per a mi, el punt definitiu ha arribat quan es proposava de deixar el local de la seu, per estalviar el lloguer, i repartir  el fons de llibres entre tots “encara que només sigui per decorar les estanteries de casa”. En aquell moment he decidit donar-me de baixa. La manca de sensibilitat, respecte i menyspreu a la generositat d’altres m’ha desestabilitzat. Em resulta dolorós perquè fa vint-i-tres anys que hi estic integrada. Potser son molts anys per un Club que no s’ha renovat amb gent jove i al que, els que quedem, sembla que ja no som capaços d’aportar res. Potser no soc tant diferent dels altres companys. Potser la línia de flotació ja s’ ha despintat i no retrobem l’equilibri. Potser...

Al vespre, la terrible noticia dels atemptats de París. Notícia que m’ha fet sentir ridícula i grotesca  per la dimensió que havia  donat a uns problemes que vaig comprendre que eren totalment irrisoris a mida que anava escoltant el que havia passat i el dolor i la incertesa immensos que això provocava. 

El meu divendres s’estava acabant  tranquil i resignat, m’havia amoïnat per un munt de coses que jo havia elevat a categoria d’importants i de cop he hagut d’assimilar que el meu dia havia sigut aquell paradís que no sabem apreciar quan el gaudim cada dia.