Aquella nit
Jo és que ja entenc que pujar una muntanya de 3.257 m. quan es tenen 17 anys pot ser una aventura agosarada, però hi anaven cinc companys de l’escola, més el nostre professor (que tenia vint-i-un anys i era guapíssim), més el director, que era un vell tronat amb experiència a la muntanya - que per això era suís- i que no hi va posar cap entrebanc. És que estava clar que m’hi havia d’apuntar. Però només començar a pujar, ja vaig veure que m’havia ficat en un embolic. Solament calia sentir com esbufegaven els deu vells que també venien amb el grup. I el guia, que quan va saber que jo venia de l’Espanya ja va quedar ben meravellat, i després, al saber que era filla de la vora del Mediterrani només feia que dir-me: Vas bé, Mediterrània? O be: Mediterrània, on ets? Encara aguantes? Jo és que això em feia una mica de ràbia, perquè tothom estava pendent de mi. Quan vam arribar a la cabana de Susanfes ja havíem ascendit 2.100 metres. Jo és que no sé com hi vaig arribar. Be, s