La processó de Corpus
El sol roent ho inundava tot reescalfant sense pietat els carreus, les arquivoltes, les portades, la catedral sencera. El terra de la plaça i dels carrers desprenia olor del romaní que hi havia escampat per delimitar el recorregut de la processó. Com colomins blancs inquiets, les nenes amb vaporosos vestits llargs i blancs i els nens amb pantalons i jaquetes de galons i botons daurats es bellugaven entre els pares vestits de diumenge i les mares cenyides de setí i blonda. Mirades de reüll fugisseres per comprovar la qualitat i elegància del vestiment aliè, i al mateix temps, fotografiant els seus colomins amb mòbils d’última generació. La vanitat manifestada per duplicat. Per la porta oberta de la catedral s’esmunyien els càntics: “ Cantemos al Amor de los Amores , cantemos al Señor ...” i una intensa olor d’encens. On sóc? Se m’han fos 60 anys de cop i tot em trontolla. Però estic hipnotitzada. Amb la càrrega de dignitat que poden atresorar uns ulls de 84 any
