La processó de Corpus

El sol roent ho inundava tot reescalfant sense pietat els carreus, les arquivoltes, les portades, la catedral sencera. El terra de la plaça i dels carrers desprenia olor del romaní que hi havia escampat 
per delimitar el recorregut de la processó.

Com colomins blancs inquiets, les nenes amb vaporosos vestits llargs i blancs i els nens  amb pantalons i jaquetes de galons i botons daurats es bellugaven entre els pares vestits de diumenge i les mares cenyides de setí i blonda. Mirades de  reüll fugisseres per comprovar la qualitat i elegància del  vestiment aliè, i al mateix temps, fotografiant els seus  colomins amb mòbils d’última generació. La vanitat manifestada per duplicat.

Per la porta oberta de la catedral s’esmunyien els càntics: “Cantemos al Amor de los Amores, cantemos al Señor...” i una intensa olor d’encens. On sóc? Se m’han fos 60 anys de cop i tot em trontolla. Però estic hipnotitzada.   

Amb la càrrega de dignitat que poden atresorar uns ulls de 84 anys, l’àvia del meu costat m’observava feia estona. Devia confondre el meu astorament amb pietosa admiració i em va començar a xiuxiuejar informació privilegiada: - Antes las señoras iban con peineta y mantilla blanca, pero ahora se ha perdido. – Y cuando yo era joven íbamos con saya negra o saya picada, que quiere decir que estaba bordada, generalmente de color blanco. Cinco bordé yo y ahora están todas en el fondo de los armarios. – Antes los niños estaban dentro de la Iglesia rezando la Misa, pero ahora eso también se ha perdido. – A medida que la procesión avanza, las niñas van tirando pétalos de rosa que llevan en su cestillo, se ha fijado?

Si, si, jo m’havia fixat en tot i em meravellava el muntatge teatral que es desenvolupava en aquella plaça per poder lluir “poderío y señorío”, real o no,  perquè de vertadera fe i espiritualitat crec que no n’hi havia gaire.

La banda es va posar a tocar, anunciant que la custodia anava a sortir. La carrossa era preciosa, amb molta plata massissa, angelets barrocs portant a les mans raïm i espigues de blat i moltes flors blanques adornant-la. La processó es va organitzar: primer van sortir els pendons de les confraries (en vaig comptar setze), portats i escortats per unes cinc persones cada un. Vaig veure que cinc confraries s’havien fundat el segle XV. La resta a partir de 1946 i l’última l’any 2011. Els van seguir la doble filera de nenes de primera comunió i, ben separats, la dels nens, tots acompanyats i vigilats pels pares no fos cas que a la primera cantonada la criatura s’esgarriés. Darrera d’ells una munió de monges vestides amb l’hàbit i la toca corresponents.  La custodia va sortir portada pel bisbe, rodejat d’una vintena de sacerdots i sota pali. La van instal·lar a la carrossa i tothom va començar a caminar. Darrera la carrossa hi anaven el bisbe i els sacerdots, tots vestits de blanc i amb capa pluvial, seguidament el pali, seguidament les autoritats civils, les militars i de la guàrdia civil. La tancava una conjunt de gent (de fet no gaire) i una altra banda de música.    Vaig observar que un dels sacerdots, força gran, caminava en una actitud recollida i pensarosa amb una ma oberta estesa sobre la galta fins el cap. Per fi vaig descobrir que es que així s’aguantava un mocador que s’havia posat sobre la calba per protegir-la del sol inclement... Aquest va ser el toc real i  humà.

Res em va deixar indiferent. Per  a l’àvia que m’havia anat informant, els canvis eren palpables, melancòlics i sentits. Ella encara ho vivia amb una fe seriosa. Em vaig acomiadar afectuosament. Per mi no havia canviat res. Mai vaig gaudir d’aquestes manifestacions religioses publiques, sempre em van semblar un “aparador” on era important la participació i el lloc que s’ocupava. Comprovar que seguien inalterables, no em va reconfortar.