Pintura i Relats

Quan van veure la policia municipal es van posar nerviosos. -         -    Què direm, què direm?? -         -    Que ens acabem de separar perquè ets un maltractador... -         -    Hòstia no,   que em poden detenir... -         -   Bé, doncs que ens hem separat i jo me’n torno a casa meva... - On van?     - A l’estació -amb la veu quasi inaudible-. -   I per a quin motiu van els dos a l’estació? - Ella ha d’agafar el tren i jo l’acompanyo perquè va molt carregada –removent-se nerviós al seient-. L’Àurea es va posar a sanglotar abraçada a la Bruneta. El municipal es va incomodar.  -  I on va vostè?    - A Barcelona.   - Per quin motiu te de viatjar a Barcelona?   Els sanglots es van fer molt més evidents.   -Es que...   El confinament ens ha separat...es insuportable...,   jo torno a Barcelona a casa meva...    Sanglots, cap baix, mirades fugisseres... La Bruneta va començar a llepar a l’Àurea... En Biel no sabia on dirigir els ulls... El mun

EL SOMNI Entrant per la porta del davant es veia al final del passadís una porta que portava al pati del darrera. A banda i banda,   les habitacions que avançaves   estaven moblades com un bar: bancs corredissos a lo llarg de la paret, taules de ferro forjat amb crostes de rovell i amb sobre de marbre, cadires variades... tot molt nu i decadent. Cada habitació s’il·luminava amb una finestra que donava a l’habitació següent. En una hi havia la Rosa, fumant i mirant als que passàvem amb mirada de prostituta de pocs recursos. Al final, el passadís s’obria en forma de T. Les balconeres que donaven accés al pati tenien totes al bell mig una pilona de ciment sense polir ni pintar que t’obligava a superar-la passant de cantó i esgarrinxant-te una mica les cames. Em vaig fer un forat a les mitges. A la paret fronterera que tanca el pati, només interrompudes per una petita porta que s’obria al carrer de darrera,   hi havia penjades en línia recta tota una rastellera   de senyals de

L'aigua de la font - Acrílic Santuari de Cabrera - Aquarel.la Caos en el paisatge  -  Aquarel.la

Miro amb deteniment els brots verds de les alzines de davant de casa, ara d’un color verd tant esvaït que sembla que tinguin vergonya de que les vegi. Després intento comptar les flors de la clematis, que esta esbojarrada despentinant poncelles que es desperten d’un color quasi blau marí i a migdia ja llueixen maquillades de carmesí fosc. Fa sol i alena una quietud estranya. No passen cotxes ni persones, ni autocars ni el tren. Del col·legi del davant no   sento els crits i les rialles dels nens,   ni la xerrameca de les mares quan els esperen a la porta de sortida. Aquest silenci es feixuc perquè no es real. El soroll es un ingredient de la bullícia de les ciutats. Aquest silenci fa olor d’extinció, de presagi, de tragèdia. Passa el temps, implacable però amb parsimònia. Tenim temps, temps, temps... Els brots no fan fressa al créixer, les poncelles dormen i es desperten amb silenci, els ocells volen lliures i comencen a fer els nius, el sol surt cada dia i els