El somni



EL SOMNI

Entrant per la porta del davant es veia al final del passadís una porta que portava al pati del darrera. A banda i banda,  les habitacions que avançaves  estaven moblades com un bar: bancs corredissos a lo llarg de la paret, taules de ferro forjat amb crostes de rovell i amb sobre de marbre, cadires variades... tot molt nu i decadent. Cada habitació s’il·luminava amb una finestra que donava a l’habitació següent. En una hi havia la Rosa, fumant i mirant als que passàvem amb mirada de prostituta de pocs recursos.

Al final, el passadís s’obria en forma de T. Les balconeres que donaven accés al pati tenien totes al bell mig una pilona de ciment sense polir ni pintar que t’obligava a superar-la passant de cantó i esgarrinxant-te una mica les cames. Em vaig fer un forat a les mitges. A la paret fronterera que tanca el pati, només interrompudes per una petita porta que s’obria al carrer de darrera,  hi havia penjades en línia recta tota una rastellera  de senyals de direcció prohibida. A l’esquerra hi havia una escala estreta  i dreta que pujava cap a munt.

En Rafel ens va proposar d’anar al bar a fer un cafè. Però que no estem en un bar? Es cert que no havia vist la barra, ni ampolles, ni cafetera, ni copes, ni tasses...

Hi vam  anar, allà al costat. No hi havia ningú, només nosaltres. Vam deixar les maletes a la casa, però no havíem vist els dormitoris.  Jo no em treia de sobre el necesser antic, de color fúcsia, que portava en bandolera i on hi guardava, en diverses caixetes, les joies de les àvies. Ja començava a fer-me nosa. També em neguitejava comprovar que en Rafel feia estona que no li treia els ulls de sobre. Es impossible que sospités  el que hi havia a dins. 

Ningú va venir a preguntar què volíem. Es que no hi havia ningú. I nosaltres no parlàvem, només esperàvem.  Vaig dir que me’n tornava a la casa. Que volia anar al lavabo i volia beure un got d’aigua. Tothom em va mirar però ningú va contestar ni  es va moure. Esperaven.

La Rosa seguia allà. Vaig seure al seu costat: Què fas? Què esperes tu també? El virus. El virus? I qui vols que te’l porti si aquí no ve ningú?  El portes tu.

Angoixa  -  Acrílic

   

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

ME'N RECORDO

Imatge
  Me'n recordo de les aranyes grogues i negres de la parra de l'eixida. Me'n recordo de quan parlava amb l'indiot que criàvem per menjar-nos per Nadal. Ell no contestava mai però estava quiet al meu costat escoltant-me.  Me'n recordo de la fulla seca que es va enganxar al vidre de la finestra enmig d'una turmenta de pluja torrencial.               Me’n recordo de l’emoció de la primera vegada que vaig trepitjar els carrers de Pompeia. Me’n recordo de la son que m’envaïa quan resàvem el rosari i els posteriors parenostres per tots els difunts de la família. La televisió ens en va deslliurar. Me’n recordo quan un dels meus germans va sortir del color blau del mar amb un pop arrapat al braç esquerra. Me’n recordo quan cada any, pel meu aniversari, em regalaven una capsa de llapis de colors.   Me'n recordo quan pintava els núvols de color verd i la monja em va dir que volia parlar amb la meva mare. Després vaig deixar el núvols ...
Més informació

Records amb olor de Pere

Imatge
 Em costa expressar amb paraules els sentiments de tristesa que tinc per la vostra pèrdua. Vull quedar-me amb els records, l'admiració i sempre respecte que he sentit pel Pere. Ha sigut sempre així, des de que era un adolescent. El Pere desprenia confiança en si mateix i alhora tenia un sentit de l'humor especial. Inconscientment em va ensenyar valors socials i d'amistat amb el seu caràcter obert i simpàtic en els temps de la Ratona i les festes a la platja de la Farella. Era tot un líder, tant pels adults com per tots nosaltres. El seu esperit aventurer i, alhora, el seu caràcter humil, el diferenciava de tots. Recordo tantes coses... sobretot la vegada que vaig tenir l'oportunitat de navegar amb la Ratona amb un dia de vent i de mar un pèl picat. Anàvem amb el cos per fora i una ventada ens va catapultar cap a l'aigua. Jo vaig caure sobre la vela i em vaig quedar quiet i ell em va fotre un crit:   "Collons, vols sortir de la vela? " Sabia quan havia de d...
Més informació

Sóc un numero senar

Imatge
    Camino amb la mà penjant del braç,   com morta, al costat. La mà que ell agafava amb fermesa, sempre, sempre, i que a mi em donava confiança i em feia sentir feliç perquè caminàvem junts. Ara es una mà senar. Li falta la parella. Des de que es va morir, tota jo em sento un numero senar. Quan em conviden a una sortida, a un dinar, un sopar... qualsevol esdeveniment en que hi va gent, si pregunto quants serem sempre sento: serem 11, serem 17, serem 13... Al primer moment em sobta i penso, ala, qui deu ser que no pot venir? Després hi caic. Ah, es veritat, sóc jo que hi vaig sola. Això m’ha fet plorar moltes vegades, sento la mossegada del rancor, l’enveja, la desgracia. Perquè m’ha tocat a mi tenir d’anar-hi sola?   Reacciono de seguida i em dono compte de la barbaritat del meu pensament. Torno a plorar. No desitjo que li passi a ningú més. Penso que el millor és no anar-hi. Però sé que és inútil. Tot és     inútil perquè ell no tornarà. I els ami...
Més informació