L'horitzó
Fa pocs dies vas iniciar un viatge cap a l’horitzó. Un viatge d’anada. Vas i no tornes, ni et gires. Amb totes les veles desplegades, la barca navega àgil i ja quasi el toques. Es molt a prop, una ratlla blava allà baix, recta, sense veure el final. Però potser és que no és la fi. Potser és un principi. Un principi nítid i clar. Quan surt el sol, marca un camí daurat i brillant que comença a l’escuma del mar quan es desfà a la sorra de la platja i acaba allà baix, cap on tu ara has començat a marxar, sol. Tu i el camí em conviden a seguir-te, però no sé navegar ni tinc forces per remar. Sento que m’arriba el silenci del final. Per mi serà un principi, un tornar a començar, aferrada al valor de tenir de tornar a caminar, estimar, tot mirant el camí daurat, esperant a quan jo ja sigui tant lleugera que les ones em permetin anar cap a tu i trobar-te allà, a la fi, que potser serà el principi, per tornar a començar els dos junts.