Pintura i Relats

No m’agrada gaire anar a les inauguracions d’exposicions d’art, siguin de la temàtica que siguin. Es un dia diabòlic. L’artista pren un posat especialment simpàtic i mundà, els convidats a l’esdeveniment estiren el coll per veure quelcom entre mig de rinxols o calbes lluents i les obres d’art assoleixen posat d’espant al veure’s, de sobta, envoltades de mirades de indiferència, de celeritat, d’apatia. Si algú es para un moment davant d’una obra precisa, al seu voltant tot queda aturat, silenciós, immòbil, tothom observant on es dirigeixen els seus ulls –a dalt, a baix, a la dreta, a l’esquerra?-   per esbrinar que és el més rellevant de l’obra que mira. La gent desfila amunt i avall buscant quelcom que li cridi l’atenció, tot esperant que s’obri el petit bufet preparat per oferir quatre pastetes i una copa de cava per agrair l’amabilitat d’haver vingut. Dimecres estava convidada a la inauguració d’una l’exposició de pintura col·lectiva. Hi participava un bon amic meu, i no