Pintura i Relats

  Nadala Nadala Nadala El mar (acrílic i col·lage)

    Camino amb la mà penjant del braç,   com morta, al costat. La mà que ell agafava amb fermesa, sempre, sempre, i que a mi em donava confiança i em feia sentir feliç perquè caminàvem junts. Ara es una mà senar. Li falta la parella. Des de que es va morir, tota jo em sento un numero senar. Quan em conviden a una sortida, a un dinar, un sopar... qualsevol esdeveniment en que hi va gent, si pregunto quants serem sempre sento: serem 11, serem 17, serem 13... Al primer moment em sobta i penso, ala, qui deu ser que no pot venir? Després hi caic. Ah, es veritat, sóc jo que hi vaig sola. Això m’ha fet plorar moltes vegades, sento la mossegada del rancor, l’enveja, la desgracia. Perquè m’ha tocat a mi tenir d’anar-hi sola?   Reacciono de seguida i em dono compte de la barbaritat del meu pensament. Torno a plorar. No desitjo que li passi a ningú més. Penso que el millor és no anar-hi. Però sé que és inútil. Tot és     inútil perquè ell no tornarà. I els amics deixaran de telefonar-me,