Sóc un numero senar
Camino amb la mà penjant del braç, com morta, al costat. La mà que ell agafava
amb fermesa, sempre, sempre, i que a mi em donava confiança i em feia sentir
feliç perquè caminàvem junts. Ara es una mà senar. Li falta la parella.
Des de que es va morir, tota jo em sento un numero senar.
Quan em conviden a una sortida, a un dinar, un sopar... qualsevol esdeveniment
en que hi va gent, si pregunto quants serem sempre sento: serem 11, serem 17,
serem 13... Al primer moment em sobta i penso, ala, qui deu ser que no pot
venir? Després hi caic. Ah, es veritat, sóc jo que hi vaig sola.
Això m’ha fet plorar moltes vegades, sento la mossegada del
rancor, l’enveja, la desgracia. Perquè m’ha tocat a mi tenir d’anar-hi
sola? Reacciono de seguida i em dono
compte de la barbaritat del meu pensament. Torno a plorar. No desitjo que li
passi a ningú més.
Penso que el millor és no anar-hi. Però sé que és inútil.
Tot és inútil perquè ell no tornarà. I els amics
deixaran de telefonar-me, de convidar-me... diran: No val la pena, no vol venir
mai... I encara em trobaré més sola, i s’aniran trencant els fils que ens
lligaven a ell i a mi amb els altres.
Llavors seré un numero senar abandonat.
La mà em pesa, la fico a la butxaca de l’anorac per no
sentir el seu pes o agafo la corretja de
la bossa de mà per sentir que encara hi
conservo la sensibilitat. La corretja es aspre, freda i no m’ajuda en res.
M’agafo a tots els passamans que trobo, a les parets, o a les pilones, per no
perdre l’equilibri quan haig de baixar escalons. La inseguretat a vegades em
trasbalsa i m’entristeix perquè abans no em passava, ell emboirava aquestes
dificultats i jo quasi no les sentia.
Quan surto de casa soc el número u. Si fa sol, veig la meva
ombra amb la ma que penja i llavors quasi sóc el dos, però l’ ombra no es troba
mai amb mi i, si ho fa, torno a ser el numero u.
M’hi acostumaré, em diuen, es la vida, sempre toca a un ser
el primer, el dol dura dos anys, tot passa... Moltes vegades no contesto al
telèfon. Sé que no es lo correcte. Però no vull sentir aquests tòpics tan certs
però tan inútils.
Els sentiments no es curen amb clixés, ni amb paraules
buides dites amb bona fe. El sentiment, la soledat, la tristesa, la capacitat de sobreposar-se,
son privades, íntimes, no vols exposar-les i comentar-les perquè des de el
començament comprens que ningú t’entén. Fas pena a tothom, això si, i capto la
sinceritat i les ganes d’ajudar. Però a la que cau la pregunta Com estàs Fina? ja
no tinc ganes de seguir parlant.
Estic malament i sense voler-ho sóc i seré un numero senar.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada