Sóc un numero senar

 

 

Camino amb la mà penjant del braç,  com morta, al costat. La mà que ell agafava amb fermesa, sempre, sempre, i que a mi em donava confiança i em feia sentir feliç perquè caminàvem junts. Ara es una mà senar. Li falta la parella.

Des de que es va morir, tota jo em sento un numero senar. Quan em conviden a una sortida, a un dinar, un sopar... qualsevol esdeveniment en que hi va gent, si pregunto quants serem sempre sento: serem 11, serem 17, serem 13... Al primer moment em sobta i penso, ala, qui deu ser que no pot venir? Després hi caic. Ah, es veritat, sóc jo que hi vaig sola.

Això m’ha fet plorar moltes vegades, sento la mossegada del rancor, l’enveja, la desgracia. Perquè m’ha tocat a mi tenir d’anar-hi sola?  Reacciono de seguida i em dono compte de la barbaritat del meu pensament. Torno a plorar. No desitjo que li passi a ningú més.

Penso que el millor és no anar-hi. Però sé que és inútil. Tot és   inútil perquè ell no tornarà. I els amics deixaran de telefonar-me, de convidar-me... diran: No val la pena, no vol venir mai... I encara em trobaré més sola, i s’aniran trencant els fils que ens lligaven a ell i a mi amb els altres.

Llavors seré un numero senar abandonat.

La mà em pesa, la fico a la butxaca de l’anorac per no sentir  el seu pes o agafo la corretja de la bossa de mà per sentir que encara  hi conservo la sensibilitat. La corretja es aspre, freda i no m’ajuda en res. M’agafo a tots els passamans que trobo, a les parets, o a les pilones, per no perdre l’equilibri quan haig de baixar escalons. La inseguretat a vegades em trasbalsa i m’entristeix perquè abans no em passava, ell emboirava aquestes dificultats  i jo quasi no les sentia.

Quan surto de casa soc el número u. Si fa sol, veig la meva ombra amb la ma que penja i llavors quasi sóc el dos, però l’ ombra no es troba mai amb mi i, si ho fa, torno a ser el numero u.

M’hi acostumaré, em diuen, es la vida, sempre toca a un ser el primer, el dol dura dos anys, tot passa... Moltes vegades no contesto al telèfon. Sé que no es lo correcte. Però no vull sentir aquests tòpics tan certs però tan inútils.

Els sentiments no es curen amb clixés, ni amb paraules buides dites amb bona fe. El sentiment, la soledat,  la tristesa, la capacitat de sobreposar-se, son privades, íntimes, no vols exposar-les i comentar-les perquè des de el començament comprens que ningú t’entén. Fas pena a tothom, això si, i capto la sinceritat i les ganes d’ajudar. Però a la que cau la pregunta Com estàs Fina? ja no tinc ganes de seguir parlant.

Estic malament i sense voler-ho  sóc i seré un numero senar.