ME'N RECORDO

 

Me'n recordo de les aranyes grogues i negres de la parra de l'eixida.

Me'n recordo de quan parlava amb l'indiot que criàvem per menjar-nos per Nadal. Ell no contestava mai però estava quiet al meu costat escoltant-me. 

Me'n recordo de la fulla seca que es va enganxar al vidre de la finestra enmig d'una turmenta de pluja torrencial.              

Me’n recordo de l’emoció de la primera vegada que vaig trepitjar els carrers de Pompeia.

Me’n recordo de la son que m’envaïa quan resàvem el rosari i els posteriors parenostres per tots els difunts de la família. La televisió ens en va deslliurar.

Me’n recordo quan un dels meus germans va sortir del color blau del mar amb un pop arrapat al braç esquerra.

Me’n recordo quan cada any, pel meu aniversari, em regalaven una capsa de llapis de colors. 

Me'n recordo quan pintava els núvols de color verd i la monja em va dir que volia parlar amb la meva mare. Després vaig deixar el núvols blancs.

Me’n recordo del primer dia de treball en una escola de nens amb síndrome de Down.

Me'n recordo de la màgia de la neu brodant tots els branquillons verds dels arbres dels boscos de Mairchairuz.

Me’n recordo del lleu xiuxiueig del vent quan inflava les veles de la Ratona i com sempre ens semblava que podíem arribar a Ítaca.  

Me’n recordo quan a cala Montgó  només hi havia la barraca d’en Victor i les nostres trepitjades a la sorra.

Me’n recordo quan anàvem a Perpinyà  a veure pel·lícules prohibides. Lo millor era saber que estaven prohibides.

Me’n recordo del terror que em produïen els guerrillers de Cristo Rey.

Me’n recordo de la conferència que va donar Pepe Mújica a Nacions Unides de Ginebra: la única lluita que es perd es la que s’abandona. 

Me’n  recordo d’ escoltar el dolç i persistent assaig d’un txistulari mentre pintàvem a la platja d’Hondarribia.

Me’n recordo del que vaig plorar quan vaig sentir per última vegada l’Himne de Sant Marcial del Alarde de Irún.

Me’n recordo de quan vaig veure voleiar una estelada en un balcó ple de geranis d’un xalet al voral d’ una carretera secundaria de Suïssa. Era la revetlla de Sant Joan i a la foguera vam cremar una copia del Decret de Nova Planta.

Me’n recordo de no cansar-me de contemplar, des d’infinitat d’angles, l’harmonia de columnes i arcades de la mesquita de Còrdova.

Me'n recordo de l'estupor i el silenci dels turistes al mirar els més de vuit mil guerrers de terracota de l'exercit de Xi'an.

Me’n recordo dels esquirols saltant per les branques dels arbres dels parcs de Ginebra.

Me'n recordo de l'arc de sant Martí acolorint el Jet d'Eau del llac Lèman quan el vent eixampla la caiguda d'aigua.

Me’n recordo dels pollets de pardal aixafats per l’espardenya del meu germà gran.

Me’n recordo quan jo era la única que s’havia d’aixecar de taula quan qualsevol  de la família trobava a faltar alguna cosa.

Me’n recordo quan berenava  les enormes llesques de pa sucades amb vi i sucre.

Me’n recordo de la claror daurada de la biblioteca de la casa pairal de la mare.

Me’n recordo que a vegades no vull recordar.

Els líquens dels records