Pintura i Relats

Vilabertran La nit Jazz Somnio amb els colors de fora

En David es va enfadar. Jo em lamentava de que a més del efecte negatiu del confinament, m’estava quedant sense cap de les activitats a les que estava apuntada. Natació, pintura, música... Ell va reaccionar molt bel·licós preguntant-me perquè no em lamentava de la gent que s‘estava quedant sense menjar, o sense llar, o sense feina... que no es podia pretendre seguint vivint com una senyora quan els problemes eren tan extensos i tan seriosos. Parlo del Covid, clar. Mai he acceptat sentir-me culpable de les desgracies que jo no he provocat. Jo individu. Jo com a societat? Tampoc. Dels sense sostre es diu que en viuen al   marge. Quin marge? Tampoc me’n sento culpable, la societat a la que pertanyo també es marginal respecte a d’altres. De la gent a qui ara l’economia els hi serà adversa, també ho visc a la pròpia família. Ajudant-los ja aporto la meva part de contribució. El problema es tan gran que a les meves mans no hi cap. Aquesta petita discrepància sumada a un