Discrepàncies

En David es va enfadar.

Jo em lamentava de que a més del efecte negatiu del confinament, m’estava quedant sense cap de les activitats a les que estava apuntada. Natació, pintura, música...

Ell va reaccionar molt bel·licós preguntant-me perquè no em lamentava de la gent que s‘estava quedant sense menjar, o sense llar, o sense feina... que no es podia pretendre seguint vivint com una senyora quan els problemes eren tan extensos i tan seriosos. Parlo del Covid, clar.

Mai he acceptat sentir-me culpable de les desgracies que jo no he provocat. Jo individu. Jo com a societat? Tampoc. Dels sense sostre es diu que en viuen al  marge. Quin marge? Tampoc me’n sento culpable, la societat a la que pertanyo també es marginal respecte a d’altres. De la gent a qui ara l’economia els hi serà adversa, també ho visc a la pròpia família. Ajudant-los ja aporto la meva part de contribució. El problema es tan gran que a les meves mans no hi cap.

Aquesta petita discrepància sumada a uns moments difícils  a nivell afectiu i de salut m’ha donat motius per discórrer força.

Em sento gran i amb poques ganes de lluitar però això es impossible. Els fets apareixen i has de respondre. Els vells no som més savis que els més joves, ni estem més endurits, ni més cansats. Els vells sabem que el temps, i el  que ens porta,  no dóna mai explicacions, que les decisions no són res més que decisions, no errors ni encerts.  Ara ja sabem que ens morirem, potser fins hi tot la tenim a prop. La vellesa pot ser així de trista.

A vegades m’abandono al passat d’aquests gairebé 80 anys de pèrdues en vida: pèrdues de persones estimades, d’enemics que no ho van ser tant, de llocs entranyables, de noms, d’amistats, de pèrdues de memòria, de ganes.  De vegades em perdo en el passat, és cert, però no és que  me’n vagi del present perquè torni a ser una nena. No és veritat el que diuen dels vells que tornem a la infància, que només recordem les primeres coses, el més llunyà. Mentida. Els vells tornem una vegada i una altra al moment  de la vida en que vàrem ser realment feliços i ens hi refugiem perquè ja no trobem res millor. Qui arriba a la meva edat i segueix ancorat al present és perquè no te un moment de felicitat passat on poder tornar. Estic còmoda amb el que he viscut, amb el que ja he fet.

Hi ha un moment a la vida en què deixem de mirar i ens dediquem a veure. Ja no busquem amb els ulls. Busquem amb els sentiments, comprenem els petits detalls, els posats, els sospirs. Tot i així descobreixes que queden moltes coses per dir, per compartir, per “veure” junts.

En David ha deixat d’interessar-se per mi. No sé si va ser pel meu comentari, que ell va valorar com a desafortunat o si ha passat quelcom més  del que jo no m’he adonat. En aquests moments no m’amoïna gens. Només em sap greu perquè per més que miro no hi veig.

2020 - Reflexions