Crònica d'una exposició col.lectiva




No m’agrada gaire anar a les inauguracions d’exposicions d’art, siguin de la temàtica que siguin. Es un dia diabòlic.
L’artista pren un posat especialment simpàtic i mundà, els convidats a l’esdeveniment estiren el coll per veure quelcom entre mig de rinxols o calbes lluents i les obres d’art assoleixen posat d’espant al veure’s, de sobta, envoltades de mirades de indiferència, de celeritat, d’apatia. Si algú es para un moment davant d’una obra precisa, al seu voltant tot queda aturat, silenciós, immòbil, tothom observant on es dirigeixen els seus ulls –a dalt, a baix, a la dreta, a l’esquerra?-  per esbrinar que és el més rellevant de l’obra que mira. La gent desfila amunt i avall buscant quelcom que li cridi l’atenció, tot esperant que s’obri el petit bufet preparat per oferir quatre pastetes i una copa de cava per agrair l’amabilitat d’haver vingut.
Dimecres estava convidada a la inauguració d’una l’exposició de pintura col·lectiva. Hi participava un bon amic meu, i no em podia escapolir. Ja he dit que l’exposició era col·lectiva i per tant els artistes simpàtics i mundans eren dotze. Havien obert les portes a molts visitants amb rinxols, calbes, cabells blancs, grisos, rossos... També era una inauguració oberta perquè, al estar situada al claustre del Centre Cultural, s’hi passejaven passavolants que també ajudaven a crear una atmosfera d’èxit, trencant  l’espai i el temps pausat, habitual en el Claustre.   
La mostra representa els mites de Hollywood. Exposició compromesa amb els matisos de tècniques, colors, formats, algunes obres centrades en els detalls, d’altres en un estudiat esclat. Els autors, pintors forjats –que no artistes forjats- parteixen dels límits i la seva pintura reneix de la radicalitat. Hi ha pintors que han decidit que les seves obres donin la cara a la persona que les mira, que els apel.li amb el seu sentiment intens com si haguessin estat condemnats per haver esperat i somiat massa. 


Pensava... problema, problema... i ara què faig?  Què escric?
No cal córrer per llegir la meva crònica de la inauguració. La podeu llegir per sobre, en diagonal, a trossets, una mica cada dia...
Dic sense dir res. El que dic serveix per a qualsevol exposició. Només hi ha un judici personal, que el podria haver escrit qualsevol i que també serveix per a qualsevol manifestació de pintura.
Escriure una crònica sobre art sense estar commoguda,  també resulta diabòlic.


Tot ha de tenir sentit - Acrílic


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Un regust de felicitat