Nosaltres i tu, naturalesa

Miro amb deteniment els brots verds de les alzines de davant de casa, ara d’un color verd tant esvaït que sembla que tinguin vergonya de que les vegi. Després intento comptar les flors de la clematis, que esta esbojarrada despentinant poncelles que es desperten d’un color quasi blau marí i a migdia ja llueixen maquillades de carmesí fosc.

Fa sol i alena una quietud estranya. No passen cotxes ni persones, ni autocars ni el tren.

Del col·legi del davant no  sento els crits i les rialles dels nens,  ni la xerrameca de les mares quan els esperen a la porta de sortida.

Aquest silenci es feixuc perquè no es real. El soroll es un ingredient de la bullícia de les ciutats. Aquest silenci fa olor d’extinció, de presagi, de tragèdia.

Passa el temps, implacable però amb parsimònia. Tenim temps, temps, temps...

Els brots no fan fressa al créixer, les poncelles dormen i es desperten amb silenci, els ocells volen lliures i comencen a fer els nius, el sol surt cada dia i els estels omplen cada nit el cel. 

Nosaltres estem confinats. El nostre  silenci i la nostra quietud dona la magnitud de la nostra petitesa. 

La magnifica supervivència de la naturalesa sense nosaltres dona la mesura exacta de la seva grandesa.

Em corprèn entendre-ho. La nostra feblesa ens pot abocar al final però la naturalesa viuria la nostra pèrdua  amb indiferència, amb rutinària resposta i creixeria i desenvoluparia amb despreocupació per la nostra absència. 

  

Tot estaria bé.