Dietari de tres dies (dissabte)

Dissabte

Per avui tenia programada una sortida al museu d’art de Céret, amb professors i companys  de l’escola d’art de l’EMA. Jo hi anava amb el meu marit, tots dos admiradors de les escultures de Jaume Plensa, i ens feia il·lusió.

Ens hem llevat i la radio seguia parlant dels atemptats de Paris. Ja es una tragèdia,  amb 120 morts i un altre centenar de ferits. Els fets son tan greus que el govern francès ha decidit tancar les fronteres del país. Que fem? Sembla que no podrem anar a Céret, però no volem prendre la decisió tots sols i hem anat puntuals a l’estació d’autobusos. Hi era tothom i, clar, amb diversitat d’opinions. Hi havia el que volia marxar com fos i allà on fos: Cadaqués, el castell de Recasens, Pals... Turisme. D’escultura, res. Era divertit.  Hi havia qui es volia ficar sota un banc i  tancar els ulls i oblidar tanta tragèdia. Hi havia molts indecisos, sempre és el que més es dona. El xofer del bus no ho tenia gens clar, però deia “jo faré el que decidiu”. El meu marit i jo, jubilats però veterans funcionaris de la duana, sabíem que la frontera de la Jonquera no es tanca amb pany i clau així com així, però també sabíem que quan hi ha controls les cues poden ser tremendes. Les circumstàncies feien aconsellable anul·lar la visita (era visita guiada amb hora concertada) i així s’ha decidit, quasi per unanimitat. Renunciar a la proximitat de les escultures d’en Plensa m’ha suposat una bona contrarietat, sobretot tenint en compte que era el penúltim dia que es podia visitar,  però persistint amb la filosofia d’ahir he decidit seguir gaudint del meu petit paradís.

Quan he tornat a casa he contemplat l’aquarel.la finalitzada i repintada, i abans de que em tornes a agafar la dèria del pinzell l’he portat a emmarcar. Això m’ha tranquil·litzat perquè a més ja no seguiré donant voltes a quina aquarel.la presento al concurs. Quan estic en fase de selecció, a casa no hi apareix ningú. M’imagino que les meves indecisions en aquest camp  deuen ser moments delicats per la resta de la família.

A la tarda, encara immersos amb les noticies de Paris, m’ha arribat per whatsapp un enllaç que m’enviava la meva neta gran, adolescent de 16 anys.  L’enllaç era un vídeo on s’explicava de manera precisa en quin punt es troba la situació de Síria i com s’havia arribat a aquest punt. M’ha trasbalsat, tant el vídeo com el fet que me l’hagi enviat una criatura de 16 anys. El vídeo acaba amb una pregunta: Quan vulguis entendre el present, preguntat: i el passat? El que jo em pregunto es què m’està transmetent ella. Creu que ens lamentem d’una tragèdia puntual mentre cada dia ignorem altres tragèdies? Capta ja la subtil manipulació que es fa de les tragèdies quan succeeixen en un territori o en un altre? Amb setze anys? Estic impactada. Segurament tinc d’aprendre molt d’ella. Però això ho vull parlar mirant-la als ulls.