Servicio Social Femenino

 

 

Els calaixos de la cuina sempre ben tancats abans de manipular qualsevol cosa. Les mans ben netes abans de tocar cap agafador d’armari o de calaix. No posar els dits als vidres. Vigilar que no caigui aigua inoportuna a terra. Comprovar, anar amb compte, vaja.

Servicio Social Femenino.   Este servicio se creó en 1937 y estuvo en vigor hasta el 1 de septiembre de 1978. Las mujeres recibían durante tres meses formación teórica sobre valores y distintas materias que luego eran puestas en práctica en centros asistenciales, talleres o escuelas de hogar. La Sección femenina era una prestación obligatoria (como el servicio militar para los hombres), para todas las mujeres solteras entre 17 y 35 años que quisieran acceder a un trabajo remunerado, obtener un título académico u oficial, pasaporte, un carné de conducir o formar parte de cualquier asociación. No podiem fer res. Ser paràsits. 

 “Es más práctico intentar no ensuciar, que limpiar todo el dia”. I mira, resulta que és veritat. Per mi va ser un bon consell, potser l’únic bon consell.  Tot de cop, mirant si havia tancat bé el calaix dels coberts abans de tallar pa per evitar que m’hi caiguessin les engrunes, m’ha passat  la frase pel cap com una pel·lícula.   M’ha fet riure i m’ha fet ràbia.

Servicio Social Femenino. Per mi. Dos estius internada a un col·legi universitari de Barcelona, alliçonada, adoctrinada, enganyada, aguantant noies de tot Espanya que ja llavors no ens podien tragar.

-          -No se de què os sirve tener el mar tant cerca si no estais nada morenas... Yo he estado quince dias tomando el sol en las piscinas de Madrid para que al llegar no me dierais envidia...

-         - Oh, que bien... Pues yo los ultimos  quince dias los he pasado investigando para el trabajo de final de carrera.

La perla que més em va impactar: - Nuestra guerra no fué una guerra cruel. Fué una guerra muy sencilla.

I així cada dia, a més de la missa, els oremus, la falta de llibertat. Els dissabtes a la tarda sorties dos hores i els diumenges també.

Netes, pulcres, polides, educades. Obedients, sobre tot obedients. No qüestionar res perquè la seva veritat era absoluta. Certa, única, autèntica, indiscutible.

Un cop a la setmana ens tocava servir als “mandos”, dretes, una al costat de l'altre, mirant quan havien acabat per retirar el plat. Aquell dia érem les últimes a dinar o a sopar, tot fred. No podia caure cap gota de res a les seves tovalles. Quedaves fitxada sota el concepte que el que t’ensenyaven no t’ho prenies en serio. Però és que justament no ens ensenyaven a servir el menjar a taula. Ho aprenies sí o sí.

En aquells temps, la gent deia que els nois venien fets uns homes de la mili.

De les noies i el Servei Social no deien res. Jo no vaig venir feta una dona del Servei Social. Vaig seguir essent una noia i, a més,  en peu de guerra contra el poder unilateral. Pura llavor de feminisme.

Només persisteix el consell, com una petita taca que no vull que em netegin a la tintoreria.



Col.lage 


 

 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Sóc un numero senar