Al meu mestre basc

Pintar es difícil, i pintar a l’ aquarel.la encara ho es més. A mi m’agrada recordar com   vaig descobrir aquesta vessant de la pintura i l’empremta que va deixar en el meu esperit.

Vaig ser la típica nena que tot el dia dibuixava i pintava amb llapissos de colors: les teulades ben vermelles, els arbres ben verds, el sol ben groc... A l’institut només treia excel·lent a l’assignatura de dibuix i era perquè copiava escrupolosament les làmines que devíem dibuixar al llarg del curs.

El meu desig d’estudiar Belles Arts no va ser aprovat per la meva família o sigui que només se'm va permetre assistir a classe a una Acadèmia de prestigi de Barcelona on, tancats entre quatre parets, els alumnes nous dibuixàvem cúmuls de guixos polsosos i nu del natural. El mestre era un gran mestre i vaig aprendre molt a dibuixar, sobretot figura humana. Per circumstàncies que no venen al cas vaig deixar les classes de dibuix i el meu contacte amb l’art es va limitar, durant bastants anys, només a veure tantes exposicions com podia i dibuixar ocasionalment, sobretot retrats.

Tots els colors del verd, com diu la cançó d’en Raimon, defineix meravellosament be l’impacte que em va causar Euskadi, als ulls, quan hi vaig anar a viure.

Encara que, com a bona filla de l`Empordà, portava la naturalesa dins del cor, els llargs anys de ciutat havien esborrat en gran part la seva petjada. Allà es va fer palesa de nou i de forma explosiva.

I allà vaig conèixer un aquarel.lista molt jove, que ja començava a obrir-se camí en el mon de la pintura i que ara és ja una figura reconeguda.

Les seves aquarel·les suaus, diluïdes, etèries, insinuades, em van captivar i, sense dubtar, vaig anar a parar a l’escola de pintura que acabava de inaugurar a Hondarribia. Fèiem les classes a les antigues escoles municipals, velles, decrèpites, escalfades amb una estufa de llenya que la meitat de les vegades no enceníem perquè el fum ens asfixiava però que, al grup d’alumnes incondicionals, ens feia sentir com pintors bohemis disposats a qualsevol sacrifici, embadalits per el seu pinzell. I allà pintàvem flors, natures mortes, l’escola, els companys… i ell intentava treure de cadascú la seva personalitat, el seu instint, la seva ànima.

Però el que no oblidaré mai son les classes que, quan venia el bon temps, fèiem a l`aire lliure. Agafàvem els estris i plantàvem els cavallets en un carrer, al port, a la platja, a la muntanya, prop d'un “caseriu” i, acaronats per una brisa suau amb olor de mar, sovint acompanyats per la música d’ algun “txistulari” que assajava tossudament la seva cançó, ell s’esforçava en fer-nos veure la petita taca rosa de un núvol fugisser, la incertesa d’ un arbre embolcallat per la boira, la varietat de colors d’una barca quan es reflexa  a l’aigua del port, tots els colors del verd de la barreja de pastures, arbres i matolls,  els matisos d’una roca il·luminada pel sol, els esvorancs de  la pared del caseriu, els  inquietants remolins de la boira... Eren classes màgiques, on quedàvem sorpresos per la bellesa del generós entorn, tot el grup d’alumnes delitosos d’aprendre  com plasmar la claror minvant del sol o la difuminada de la boira, i ell esforçant-se en explicar-nos com aconseguir una tonalitat, com aplicar la pinzellada, com mesurar l’aigua.

Així vaig comprendre com només els mestres de l’aquarel.la,  amb la seva pinzellada  precisa, ràpida, espontània, poden copsar tota la canviant expressió de la natura, i amb un traç de color, espès o diluït, nítid o confós,  poden fer-nos somniar, imaginar, vibrar.

Així vaig comprendre que cal buscar constantment la bellesa i oferir-li la meravella dels nostres ulls oberts.

Així vaig començar a estimar l’aquarel.la.

                                                 Les platges del Borró - Aquarel.la