La crueltat

Quan s’acabava el curs, ens traslladàvem tots al mas dels avis. Els avis ja havien mort, al mas només hi quedaven dos ties solteres que quan hi arribàvem nosaltres tot se’ls trasbalsava.

Érem tres germans, en Miquel, en Joan i jo, l’única nena i la més petita. En Miquel era molt especial, fins hi tot jo li veia la pell de color gris de lo poc que li agradava córrer pels camps o jugar a l’aire lliure. Sempre volia jugar a que ell era el rei i en Joan i jo els súbdits més desgraciats i morts de gana. Si jugàvem a misses, ell era el Papa i nosaltres el frare i la monja que li devíem obediència. Si jugàvem a mestres, ell sempre era el director de l’escola i nosaltres dos alumnes ximples i castigats al fons de la classe. Al final ens en vam cansar i l’ignoràvem, vull dir que ens amagàvem per jugar a llocs on no ens pogués trobar. Això encara el va fer més estrany. Ara crec que tenia molt complex d’inferioritat davant en Joan que era alegre, extravertit, valent, imaginatiu i s’inventava jocs trepidants. En Miquel sempre estava de mal humor i ens delatava si en Joan i jo fèiem alguna malifeta. A en Joan el castigaven molt sovint. A mi no tant perquè en Miquel deia que jo era una bleda i que tota la culpa la tenia en Joan.

A casa els avis, l´eixida de les arcades seduïa només de veure-la. El sol hi tocava de ple i pel dibuix de la ombra dels arcs a terra jo podia dir quasi amb exactitud quina hora del dia era. Allà hi jugava, hi llegia, hi dibuixava... M’hi passava hores. Era quasi el meu espai personal, encara que sovint m’hi acompanyaven la nostra mare o en Joan. 

Un dia vaig descobrir que entre les bigues de fusta del sostre, al fons de l’eixida,  tres parelles de pardals hi estaven fent, cada una, el seu niu. Anaven i venien amb branquillons, palla, herba seca, plomes, tot el que pogués fer el seu niu més acollidor. Aviat hi van posar els ous i llavors van començar a covar-los. Jo m’enfilava a una cadira per veure una mica millor el seu progres i així em va trobar un dia en Miquel.

-Que cony hi fas aquí enfilada? No veus que pots caure?

Es va acostar i sense necessitat d’enfilar-se ja va comprendre el que jo vigilava. S’ho va mirar i no va dir ni va fer res. Jo sabia que ell no suportava que els pardals vinguessin a dormir entre les bigues de fusta perquè deia que feien molts cagallons. Em vaig angoixar que sabés que hi havia els tres nius i cada matí escombrava amb cura tota aquella part de l’eixida per tal de fer desaparèixer qualsevol rastre dels pardals.

Jo anava seguint a diari el progrés dels ous i vaig veure que de tant en tant ell també ho feia.

Per fi els pardalets van néixer. Feien una piuladissa considerable i a mi m’agradava veure els pares i les mares anar i venir amb el menjar a la boca per introduir-lo a aquells becs badats i famolencs que era l’únic que sobresortia de les voreres del niu.

Aquella mateixa nit en Miquel va agafar una lot potent i una escombra. El vaig seguir desassossegada. Es va dirigir al fons de l’eixida, va il·luminar els nius amb la lot i els va fer caure amb l’escombra. Després es va acarnissar amb els ocellets que devien veure acostar-se la sola de la seva espardenya lentament fins a tenir-los ben aixafats, un per un, en mig de la meva cridòria desesperada.

                              

                                        Tempesta íntima - Aquarel.la