Les cartes que no arribaven

 


A  Rabassa, un poble de la plana, groc pels camps de blat, calorós, silenciós i avorrit, una de les figures importants per a mi era el carter. Els estius allà eren dos mesos llisos, plans,  només esquitxats per la distracció de contemplar dos sargantanes barallant-se a l’ampit de pedra de la galeria,  o les aranyes teixint la teranyina que després jo aniquilaria amb una escombra, analitzar el color de plata del revés de les fulles de les oliveres, observar quina gallina era més llesta a l’hora de picar el blat de moro o buscar sense fatiga la tortuga que campava per l’hort.  Ah! I les cartes. Les cartes que rebia de les companyes d’estudis, que llavors ho eren tot per a mi, i amb les que podia seguir de lluny l’atzarós avenç de la colla, els amors frustrats, els amors que florien i l’amiga traïdora que coquetejava amb el noi que sabia que m’agradava a mi.

Cada dia, a l’hora aproximada que passava per davant de casa, jo sortia a un dels balcons i repenjada d’esquenes a la barana per donar imatge d’indiferència, espiava sense repòs la petita carretera estreta i recta que travessava el poble i que em permetia veure’l venir de lluny. Quan s’acostava, veia la lluïssor de la bicicleta i, si tenia cartes per nosaltres, deixava anar el pedal dret i jo veia el seu peu penjant, abandonat, a punt de recolzar-lo a terra per començar  a frenar. Llavors jo baixava les escales com una exhalació i obria la portalada del carrer just quan ell ja arribava  davant. I esperava impacient com ell es posava l’enorme  cartera sobre les cames i triava amb cura les nostres cartes: Te maca. Avui no n’hi ha cap per tu. Jo pressentia que el desencís el devia veure ell i tot el poble. Constatava  atentament que era cert que no havia arribat cap carta per mi i mussitava  fins demà Vador.  

Es deia Salvador, Vador. Vivia al poble següent, encara no  tres quilòmetres més enllà, però servia a 5 pobles en total i anava a recollir les cartes  a la central de correus de la  ciutat en bicicleta. No sé quants kilòmetres per anar i després els mateixos per tornar amanits amb el circuit de cada poble per repartir les cartes a les cases on calia. I això cada dia de l’any. Era un home guapo,  amb una expressió de bondat infinita, lleugerament gros però musculat, jo el veia gran encara que  devia estar a la quarantena passada, però el que cridava més l’atenció es que anava vestit sempre igual, estiu i hivern, amb sol i serena, amb vent o amb pluja: pantaló de pana marró, samarreta gruixuda de màniga llarga, camisa també de màniga llarga, una samarra de pell de xai i una gorra plana de color indefinit. Quan arribava a casa ja havia fet quasi tot el recorregut i anava suat com si hagués arreplegat un ruixat tropical pel camí.

Un dia ho vaig voler entendre:  Vador far molta calor... per què no et treus la samarreta i la samarra? A l’hivern sí, però a l’estiu no fan falta!!   

-          -  Oh i tant que si! A l’hivern m’abriguen i a l’estiu em fan suar i quan passa airet la suor em refresca.

-          -  Aaaah... Fins demà Vador.                                                                                                                               






 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

El tren