Una fulla a la tardor




A la fulla rogenca l’arrossegava el vent. Pujava i baixava, anava i tornava, feia espirals i giragonses. Buscava amb ànsia on agafar-se per acabar el passeig inacabable.
L’arbre ombrejava de tènue grisor la finestra de l’habitació de la nena, que mirava amb atenció el dolç moviment de les seves  branques. La fulla rogenca es va enganxar al vidre. La nena es va posar a plorar amb desconsol.
La fulla va rossolar fins caure al terra. Va quedar quieta.  Li havia arribat l’hora. El vent es va apaivagar.


El vent desolador. Aquarel.la


Les fulles al terra. Aquarel.la


Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Sóc un numero senar

Imatge
    Camino amb la mà penjant del braç,   com morta, al costat. La mà que ell agafava amb fermesa, sempre, sempre, i que a mi em donava confiança i em feia sentir feliç perquè caminàvem junts. Ara es una mà senar. Li falta la parella. Des de que es va morir, tota jo em sento un numero senar. Quan em conviden a una sortida, a un dinar, un sopar... qualsevol esdeveniment en que hi va gent, si pregunto quants serem sempre sento: serem 11, serem 17, serem 13... Al primer moment em sobta i penso, ala, qui deu ser que no pot venir? Després hi caic. Ah, es veritat, sóc jo que hi vaig sola. Això m’ha fet plorar moltes vegades, sento la mossegada del rancor, l’enveja, la desgracia. Perquè m’ha tocat a mi tenir d’anar-hi sola?   Reacciono de seguida i em dono compte de la barbaritat del meu pensament. Torno a plorar. No desitjo que li passi a ningú més. Penso que el millor és no anar-hi. Però sé que és inútil. Tot és     inútil perquè ell no tornarà. I els amics deixaran de telefonar-me,
Més informació