El filat

Em retorço dins el filat intentant escapar però resulta impossible. Vaig sentint una lleugera escalfor que travessa les escates i comença a molestar-me a la pell.  Sento la remor de l’aigua a prop però no puc ni  veure-la perquè el meu únic anhel es retorçar-me tant com puc per sortir d’aquell suau teixit que em te encerclat.

Començo a cansar-me. No, començo a no poder respirar. M’angoixo. Per fi em sento lliure del filat però es que em tenen agafat per la cua cap per avall.  Amb l’ull esquerra  veig el mar que s’apropa i s’allunya amb brodat d’escuma blanca i amb el dret veig molts de caps que se m’apropen, son nens i nenes que comenten que soc maco, i molt gran, i que em brillen les escates i que quina sort. N’hi ha un que només repeteix: - He sigut jo, he sigut jo,  i l’he agafat amb el salabret.  Cada vegada m’angoixo més. 

De cop sento multitud de punxades de cremor que em travessen  les escates. Em retorço de nou per sortir d’aquell infern però encara que canvio de lloc cada vegada les punxades de cremor son més doloroses. Amb l’ull esquerre no veig res, només hi sento una terrible escalfor. Amb el dret veig un resplendor  d’un meravellós  color blau, com quan nedava pel mar i trobava un bancal de sorra on hi arribava la claror del sol. Però ara el blau està mig tapat per la multitud de caps que venen a mirar-me. Cada vegada tinc menys força per retorçar-me. Tornen a aixecar-me i comprovo que amb l’ull esquerre ja no hi veig res, només hi sento un gran dolor. Em pugen i em baixen, em giren, em sacsegen i ja casi no respiro. 

Penso que no tornaré a sentir la frescor del mar, que no nedaré mai més envoltat de la verdor de les algues, que no veure els rajos de llum il·luminant les roques, els bancals... Estic cansat, m’ofego. Ara m’han deixat però estic envoltat d’alguna cosa blanquinosa, llefiscosa, que deixa penetrar una llum tènue, que  transparenta taques fosques, que em deixa sentir lleugerament les onades, els crits de les gavines, les rialles de la gent, però tot es va allunyant, allunyant, i sento que s’acosta el silenci total, l’ofec absolut.  

Peixos.  Tècnica mixta