La Ratona
La
Ratona
Era blanca i vermella. Va aprendre a navegar amb les onades
del Maresme però ja adolescent va començar a lliscar per la Mar d’Amunt. Li van
agradar tant aquest vent i aquests paisatges, el mar tan blau i les roques tan
fosques, que passejava incansable de Port Bou a el Golfet, de Garbet a
S’Arenella, però sobretot de la Punta de Canyelles a la Punta d’en Feliu.
Hi vaig embarcar per primera vegada amb una prominent panxa
de set mesos i com que no tenia el “titulin” (el timoner sí), quasi per instint
de supervivència vaig aprendre a corre cuita el que era allargar o caçar
les escotes, el floc, la canya, el pal...
i, sobretot, la botavara. Dimonis amb la botavara, si badaves al allargar les
seves escotes girava com un llampec i, o abaixaves el cap, o anaves a parar a
l’aigua amb bony inclòs.
La Ratona navegava amb un balanceig quasi sensual, amb un
ritme tan seu que feia que jo reconegués
la vela major encara que navegués molt
lluny o simplement quan apareixia la punta del pal sobresortint de les roques
de la Punta de la Farella.
Quan tornava cap a la platja, la Ratona es convertia en una
guarderia flotant. S’omplia de nens i nenes que arrenglerats a les seves bordes
i a les bancades esperaven l’ordre del timoner per tirar-se al mig del mar i pujar i tirar-se de nou com
si fos un trampolí flotant. O decidien que era hora de deixar-la rutilant i la bolcaven per fer caure
tots els elements indesitjables que si haguessin introduït. Seguidament
calia recuperar ulleres i tubs de platja, alguna tovallola, samarretes,
xancletes... que flotaven a la deriva com després d’un veritable naufragi,
recapte que el timoner aprofitava per convertir en un altre joc: el que
recollís més coses portava el timó de la Ratona fins a la platja.
La Ratona va estar varada molts estius a la Farella II i
tots el “fareillenses” hi havien navegat alguna vegada. Tothom la recorda.
Tothom ha preguntat per ella algun cop,
amb certa malenconia a la veu i a la mirada, perquè enrere només hi
podem mirar de reüll.
La Ratona ja fa temps que va deixar de navegar, però jo sé
que el seu timoner no oblidarà mai la remor del xipolleig de l’aigua acaronant
la seva proa, o el silenci només trencat pel vent rossolant entre les veles, o
quan la Ratona, amb una estudiada calma, amb les veles desplegades com una
papallona, el tornava a terra envoltat de la vermellor de la posta de sol que
anunciava el final de un dia feliç.
Calella de Palafrugell. Aquarel.la.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada