La Ratona

La Ratona

Era blanca i vermella. Va aprendre a navegar amb les onades del Maresme però ja adolescent va començar a lliscar per la Mar d’Amunt. Li van agradar tant aquest vent i aquests paisatges, el mar tan blau i les roques tan fosques, que passejava incansable de Port Bou a el Golfet, de Garbet a S’Arenella, però sobretot de la Punta de Canyelles a la Punta d’en Feliu.

Hi vaig embarcar per primera vegada amb una prominent panxa de set mesos i com que no tenia el “titulin” (el timoner sí), quasi per instint de supervivència vaig aprendre a corre cuita el que era allargar o caçar les  escotes, el floc, la canya, el pal... i, sobretot, la botavara. Dimonis amb la botavara, si badaves al allargar les seves escotes girava com un llampec i, o abaixaves el cap, o anaves a parar a l’aigua amb bony inclòs.

La Ratona navegava amb un balanceig quasi sensual, amb un ritme tan seu que feia  que jo reconegués la vela major  encara que navegués molt lluny o simplement quan apareixia la punta del pal sobresortint de les roques de la Punta de la Farella.

Quan tornava cap a la platja, la Ratona es convertia en una guarderia flotant. S’omplia de nens i nenes que arrenglerats a les seves bordes i a les bancades esperaven l’ordre del timoner per tirar-se  al mig del mar i pujar i tirar-se de nou com si fos un trampolí flotant. O decidien que era hora de  deixar-la rutilant i la bolcaven per fer caure tots  els elements  indesitjables que si haguessin introduït. Seguidament calia recuperar ulleres i tubs de platja, alguna tovallola, samarretes, xancletes... que flotaven a la deriva com després d’un veritable naufragi, recapte que el timoner aprofitava per convertir en un altre joc: el que recollís més coses portava el timó de la Ratona fins a la platja.

La Ratona va estar varada molts estius a la Farella II i tots el “fareillenses” hi havien navegat alguna vegada. Tothom la recorda. Tothom ha preguntat per ella algun cop,  amb certa malenconia a la veu i a la mirada, perquè enrere només hi podem mirar de reüll.

La Ratona ja fa temps que va deixar de navegar, però jo sé que el seu timoner no oblidarà mai la remor del xipolleig de l’aigua acaronant la seva proa, o el silenci només trencat pel vent rossolant entre les veles, o quan la Ratona, amb una estudiada calma, amb les veles desplegades com una papallona, el tornava a terra envoltat de la vermellor de la posta de sol que anunciava el final de un dia feliç.

Calella de Palafrugell. Aquarel.la.