Pintura i Relats

EL SOMNI Entrant per la porta del davant es veia al final del passadís una porta que portava al pati del darrera. A banda i banda,   les habitacions que avançaves   estaven moblades com un bar: bancs corredissos a lo llarg de la paret, taules de ferro forjat amb crostes de rovell i amb sobre de marbre, cadires variades... tot molt nu i decadent. Cada habitació s’il·luminava amb una finestra que donava a l’habitació següent. En una hi havia la Rosa, fumant i mirant als que passàvem amb mirada de prostituta de pocs recursos. Al final, el passadís s’obria en forma de T. Les balconeres que donaven accés al pati tenien totes al bell mig una pilona de ciment sense polir ni pintar que t’obligava a superar-la passant de cantó i esgarrinxant-te una mica les cames. Em vaig fer un forat a les mitges. A la paret fronterera que tanca el pati, només interrompudes per una petita porta que s’obria al carrer de darrera,   hi havia penjades en línia recta tota una rastellera ...

L'aigua de la font - Acrílic Santuari de Cabrera - Aquarel.la Caos en el paisatge  -  Aquarel.la

Miro amb deteniment els brots verds de les alzines de davant de casa, ara d’un color verd tant esvaït que sembla que tinguin vergonya de que les vegi. Després intento comptar les flors de la clematis, que esta esbojarrada despentinant poncelles que es desperten d’un color quasi blau marí i a migdia ja llueixen maquillades de carmesí fosc. Fa sol i alena una quietud estranya. No passen cotxes ni persones, ni autocars ni el tren. Del col·legi del davant no   sento els crits i les rialles dels nens,   ni la xerrameca de les mares quan els esperen a la porta de sortida. Aquest silenci es feixuc perquè no es real. El soroll es un ingredient de la bullícia de les ciutats. Aquest silenci fa olor d’extinció, de presagi, de tragèdia. Passa el temps, implacable però amb parsimònia. Tenim temps, temps, temps... Els brots no fan fressa al créixer, les poncelles dormen i es desperten amb silenci, els ocells volen lliures i comencen a fer els nius, el sol surt cada d...

Temporal al bosc  -  Aquarel.la La nina trencada  -  Acrílic Àrid amb fons daurat - Aquarel.la 

Diumenge Els diumenges, si em quedo a casa, és exactament el contrari dels divendres. Quan sigui i com sigui aprofito per avançar menús doncs durant la setmana tinc difícil compaginar activitats i dinars. Avui també serà així,   amb una novetat afegida: hem de portar els tres néts petits al cinema. Als pares els regalem sis caps de setmana a l’any perquè els gaudeixin com vulguin i en solitari. Però els nens ara ja no son tant petits i porten malament no poder anar de turistes amb ells. Així, ara,   els caps de setmana s’han acabat reduint   a una tarda o una nit que ells només poden aprofitar per fer cultureta gastronòmica, teatral, musical o cinematogràfica. Si l’horari escollit ho permet, nosaltres portem els nens al cinema i la balança queda equilibrada i tenim la festa en pau. Avui es un d’aquests dies. El matí l’he passat cuinant,   i entre sofregit i cassola anava escrivint el dietari de tres dies. També he acabat un dibuix a llapis que tenia començat. ...

Hibiscur groc  -  Aquarel.la Temps turmentós  -  Aquarel.la Al vespre  -  Aquarel.la Desconcert  -  Aquarel.la c

Dissabte Per avui tenia programada una sortida al museu d’art de Céret, amb professors i companys   de l’escola d’art de l’EMA. Jo hi anava amb el meu marit, tots dos admiradors de les escultures de Jaume Plensa, i ens feia il·lusió. Ens hem llevat i la radio seguia parlant dels atemptats de Paris. Ja es una tragèdia,   amb 120 morts i un altre centenar de ferits. Els fets son tan greus que el govern francès ha decidit tancar les fronteres del país. Que fem? Sembla que no podrem anar a Céret, però no volem prendre la decisió tots sols i hem anat puntuals a l’estació d’autobusos. Hi era tothom i, clar, amb diversitat d’opinions. Hi havia el que volia marxar com fos i allà on fos: Cadaqués, el castell de Recasens, Pals... Turisme. D’escultura, res. Era divertit.   Hi havia qui es volia ficar sota un banc i   tancar els ulls i oblidar tanta tragèdia. Hi havia molts indecisos, sempre és el que més es dona. El xofer del bus no ho tenia gens clar, però deia ...