Un regust de felicitat

 

Avui he tornat a plorar, amb desconsol.

Sortint de la piscina he anat a fer un tallat al bar del Parc del Migdia. Es un lloc comparable a un petit raconet de paradís. A l’ombra  de les acàcies, amb un brisa constant, amb l’aigua del llac al costat i els aneguets nadant, amb l’aroma del tallat davant  meu, m’ha envaït una onada de felicitat.

Però tot seguit he sofert una onada de vergonya immensa. I he començat a plorar, aquesta vegada sense gaire aturador. Plorar i plorar. Com podia ser feliç si em falta la meitat de mi mateixa ? Als tres mesos de la desaparició de l’amor de la meva vida ja soc capaç de ser feliç? A dins del cor sentia un gran xoc, perquè jo estava feliç i no podia evitar-ho.

He pensat molt. Molt.

Un dia una neta em va dir que s’havia esborrat d’algun mitjà de xarxa social perquè no suportava que s’hagués mort l’avi i tot seguís igual. Es veritat. Quan es mor algú tan estimat desitges que tot es pari. Estàs tan trencat per dins que no entens que no s’hagi trencat res més. Però això, ets capaç d’acceptar-ho  de seguida. L’avi per a mi ho era tot, però per el món era  una engruna, es podria dir que invisible.

Transcorregut el primer tràngol comences a caminar un altre cop, perquè no et queda més remei. Tens gana i tens son, sents el fred i la calor, sents l’aire i la pluja... i  has de sobreviure.  No sé a qui dir bon dia al matí, ni a qui dir bona nit al vespre. Estic sola quan veig sortir el sol o quan veig sortir la lluna. Estic sola quan em corquen els problemes de la família i  no sé amb qui  comentar-los... I així quasi tot. Amb la seva mort, la vida no m’ha canviat  de carril, solament que ara l’haig de fer sola.

He viscut la lluita de la burocràcia, que desconeixia totalment perquè l’avi resolia sempre tots els problemes amb la seva gran capacitat i amb l’afany de que jo visqués en un núvol.  Ara ho començo a tenir quasi tot sota control. Se m’ha rebaixat molt la tensió. Això també ajuda a tenir espurnes de felicitat.

Però sobretot he pensat que no haig de tenir vergonya d’haver estat feliç. Ara crec que hi ha dos classes de felicitat : la física i l’anímica.  Aquest mati jo estava feliç físicament, he sentit un gran benestar físic. Això crec que no ho podré evitar i penso que no tinc perquè fer-ho. Anímicament  es tota una altra historia: jo volia amb tot el meu cor que l’avi hagués estat amb mi per sentir també aquell benestar físic que havíem sentit tantes vegades junts en aquell lloc i davant un tallat.

Per això he plorat tant. Era feliç i no ho podia compartir amb ell. Es una lluita punyent i difícil.






Els camps de blat quan maduren


 

 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Les cartes que no arribaven