L'ou
Avui he fet una truita d’espàrrecs.
Mentre trencava els ous per deixatar-los m’he menjat un rovell. Ho faig sovint.
M’agrada moltíssim.
Quan era petita era molt escanyolida.
Menjava poc, estava prima i propensa a enganxar qualsevol malaltia.
Cada matí la meva mare m’enviava
a escola amb un ou cru dins un estoig exprés perquè me’l mengés a mig matí.
Recordo que arribava a l’escola i
donava l’estoig a la “madre Remedios”. A l’hora del pati apareixia ella i a la vista de tothom hem donava l’estoig i
un imperdible gruixut. Rodejada de la majoria de les companyes de la meva
classe en un silenci absolut, jo, plenament mortificada, procedia al ritual de fer un forat a cada
extrem de l’ou i xuclar per un d’ells tot el seu interior.
Sempre hi havia alguna espavilada
que preguntava amb riallades: i per què ho fas tot això??
I una altre espavilada que
contestava: perquè és una nyicris!!!
Jo patia una humiliació immensa, trobava que no calia que me’l dones
al mig del pati. Però la meva mare i la
Remedios s’havien posat d’acord i no tenia escapatòria possible. I la “madre
Remedios”, que era una mica curteta pobre dona, ni se li devia acudir fer-ho d’alguna
manera més discreta.
Vaig provar de no donar-li l’ou,
de donar-li l’estoig buit (després de tirar l’ou a una claveguera), de tirar l’estoig
a terra abans de sortir de classe a veure si es trencava l’ou... Un dia o altre
tot anava a parar a orelles de la meva
mare i quan arribava a casa em castigava a berenar pa amb fantasia.
Reconec que si no hagués hagut de
patir les riallades i la burla de les nenes, a mi l’ou cru m’encantava. No recordo
si vaig patir menys malalties. Pujar de pes segur que no.
Tot es va acabar als 12 anys quan
vam emigrar a Barcelona i vaig deixar enrere
el col·legi de monges per anar a parar a un institut públic. Vaig perdre de
vista totes les obligacions religioses però em van ploure a sobre totes les
obligacions relacionades amb el caire del règim. Però l’ou va desaparèixer per
sempre.
El que encara dura es el plaer de
menjar-me el rovell quan utilitzo l’ou a l’hora de cuinar.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada