Recordar

 



Estic assaborint la meravella de recordar.

No recordar el que haig de fer, o la pel·lícula que acabo de veure. Ni tan sols recordar els detalls més importants d’una recepta de cuina o de qualsevol lliçó que he acabat d’aprendre.

Recordar la vida. Recordar situacions, experiències, llocs que he trepitjat, anècdotes curioses, o divertides, o tristes, o incomprensibles. Recordar perquè quelcom d’ara mateix m’ha transportat a una situació similar de molts anys enrere. Son com dos vides paral·leles. Incomparables però semblants. 

Els records son un tresor.

Alguns els revius per plaer, i veus nítidament les cares de les persones que t’envoltaven, el paisatge o la casa o l’estança on ho vas viure.

D’altres, quan els esmicoles, t’ajuden a comprendre el perquè et van afectar tant i si el motiu era realment tant important. Que absurd que et produís tan rancor, tanta ràbia comprimida. Prens consciència de quant has madurat.

A vegades t’adones dels moments extremament divertits que has viscut, i t’alegres d’haver pogut passar situacions tan còmiques. 

I tot plegat t’arriba perquè passes per un carrer que feia temps que no trepitjaves, o et pares a una floristeria i veus una flor especial que algú et va regalar, o reps una telefonada d’una amiga de batxillerat que us parleu dos cops l’any, o et comuniquen la mort d’algun company d’adolescència... i es barregen les  vivències del moment i les del passat i mires al teu voltant i aquell carrer s’il·lumina amb una àuria especial i la flor te un color molt més brillant, la telefonada et sembla curta i plores per dintre la desaparició d’una persona a la qual desitges que hagi tingut un vida el màxim de meravellosa.  

Escrivint això recordo a una senyora gran, com una nina de cabells blancs, que feia pocs mesos havia quedat vídua d'un marit magnífic des de tots els punt de vista. Un dia la vaig visitar i la vaig trobar instal·lada  a la seva butaca envoltada de moltes i moltes cartes, i mb una expressió de felicitat i serenor que en aquell moment no vaig entendre. 

- Son un munt de records, em va dir assenyalant les cartes que l'envoltaven per tot arreu. 

- Les ha llegit totes?

- No, no. No puc anar tant de pressa..

Ara ho entenc tot perfectament.



                                                                        Barreja

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Desconfinaments descontrolats

General