Pintura i Relats

  Joanetes Clarianes Blat per segar Illa d'Estocolm

Fa pocs dies vas iniciar un viatge cap a l’horitzó. Un viatge d’anada. Vas i no tornes, ni et gires. Amb totes les veles desplegades, la barca navega àgil i ja quasi el toques. Es molt a prop, una ratlla blava allà baix, recta, sense veure el final. Però  potser és que no és la fi. Potser és un principi. Un principi nítid i clar. Quan surt el sol, marca un camí daurat i brillant que comença a l’escuma del mar quan es desfà a la sorra de la platja i acaba allà baix, cap   on tu ara has començat a marxar, sol. Tu i el camí em conviden a seguir-te, però no sé navegar ni tinc forces per remar. Sento que m’arriba el silenci del final.   Per mi serà un principi, un tornar a començar, aferrada al valor de tenir de tornar a caminar, estimar, tot mirant el camí daurat, esperant a quan jo ja sigui tant lleugera que les ones em permetin anar cap a tu i trobar-te allà, a la fi, que potser serà el principi, per tornar a començar els dos junts.   

Es bona la comparació de les persones  amb els trens, veritat? Totes acaben essent un trajecte amb final. Alguns viatges son més llargs, altres més curts...  Però tu tries aquell tren a aquella hora, en un punt determinat entre milions de llocs en el mon. I vas corrent a buscar-lo,  a ell. Estàs a les portes del precipici i de cop arranca i se’n va, se’n va sense respectar els teus sentiments i sense valorar tot l’esforç que has fet per arribar  fins allà. En aquest mon d’hipocresia,  la única manera de subsistir es construir el teu propi tren  i viatjar fins a un lloc on les vies    siguin vides com la teva fugint d’aquesta societat. 6215  

La illeta La bellesa de l'aigua La ribera Nit al desert

Camps de primavera Terres àrides La calor Prats i muntanyes

Vilabertran La nit Jazz Somnio amb els colors de fora

En David es va enfadar. Jo em lamentava de que a més del efecte negatiu del confinament, m’estava quedant sense cap de les activitats a les que estava apuntada. Natació, pintura, música... Ell va reaccionar molt bel·licós preguntant-me perquè no em lamentava de la gent que s‘estava quedant sense menjar, o sense llar, o sense feina... que no es podia pretendre seguint vivint com una senyora quan els problemes eren tan extensos i tan seriosos. Parlo del Covid, clar. Mai he acceptat sentir-me culpable de les desgracies que jo no he provocat. Jo individu. Jo com a societat? Tampoc. Dels sense sostre es diu que en viuen al   marge. Quin marge? Tampoc me’n sento culpable, la societat a la que pertanyo també es marginal respecte a d’altres. De la gent a qui ara l’economia els hi serà adversa, també ho visc a la pròpia família. Ajudant-los ja aporto la meva part de contribució. El problema es tan gran que a les meves mans no hi cap. Aquesta petita discrepància sumada ...